Entrevista a la Mercè Llorens

Pels que no la coneixeu, us diré que, apart d’una dona molt guapa i simpàtica, la Mercè és actriu professional i està acostumada a treballar amb directors de veritat i rodatges de veritat. I també haig de dir que es família per part del meu pare, sinó de què s’havia d’embolicar amb un servidor i el seu Perquè? Perquè?

De l’entrevista no sé què dir-ne, perquè serà una més entre totes les del muntatge, però és quelcom més. No sé com va sorgir la idea de portar el fuet a la mà, però entre això, el gatet i el bon fer de la Mercè, han sortit uns quants talls entre Naïf i Kitsch molt divertits i aprofitables.

Moltes gràcies Mercè!!

Una mica d'aigua.. un altre premi

Aquesta mateixa setmana, tornant de l’INEM, reflexionava sobre la meva penosa situació econòmica i també la tossuderia que significa entestar-me a fer una pel•lícula tant llarga sense mitjans ni experiència.

La imatge que em venia al cap era jo mateix creuant el desert amb la cantimplora buida i encara un destí incert. Els que aconsegueixen travessar-lo potser són herois, però els que s’hi queden són uns temeraris que no han calculat bé les dificultats.. I els que encara estan al mig? Aquests què son? Ai!

Per alleugerir una mica la situació, havia dipositat les meves esperances en un premi de fotografia “Todos somos diferentes” del “Instituto de la Juventud”, però feia dies que el resultat ja l’hauria de conèixer i me l’havia tret del cap..

I en aquestes que divendres estava preparant els trastos per anar a entrevistar la Mercè Llorens i em truquen al telèfon. De Madrid.. del Instituto.. Joaquin? “Oye, mira, que eres primer premio..” No sé com descriure la sensació de màgia i regal de la vida que significa ser concedit amb una cosa somiada i que necessites.. De cop amb vaig reconciliar amb aquella frase del Coelho que em feia tanta ràbia i que diu “quant desitges quelcom de veritat, l’univers sencer conspira per a tu”. Jo crec en l’esforç personal, però sembla que hi ha altres forces per allà fora, bellugant-se. Se’m posa la pell de gallina..

Així que vaig penjar, vaig haver de trucar a la meva germana i a la Puri del Club de Badia i encara muntat sobre un núbol vaig conduir fins a casa la Mercè per a fer l’entrevista.

El desembre hauré d’anar a Madrid a recollir el premi. Però no et pensis. Encara estic al desert. Només és una mica d'aigua per poder seguir..

No sé com agrair-los al nano electricista i a la seva mare el favor que m’han fet.

L'Anselmo i el Pedro a Barcelona

Dijous 29, i pendents fins l’últim moment de la boira matutina que els darrers dies s'havia encaparrat amb Barcelona, vam baixar amb el David a fer de Pedro i Anselmo per la Ciutat Comtal.

Faltaven algunes tomes que no havia pogut filmar amb la Nadia ( més que res perquè aquell dia el Pedro no hi era i la Nadia feia de Pedro i s'hauria notat la diferència ), corresponents a la primera tanda d'entrevistes a peu de carrer.

4 escenes puntuals ( però unes 20 tomes i tres hores ) a diferents punts de la ciutat repartits entre Passeig de Gràcia, Plaça Catalunya i la Rambla, sota l'atempta i privilegiada mirada cinematogràfica del Kanyi que ens ajudaran a fer més creïble l'esforç del Pedro.

Gràcies, my friends.

Molins al Diari de Sabadell

Acabo de cometre un error de racord, perquè cronològicament parlant, aquesta entrada hauria d'anar abans que l'anterior, però tant se val..

El passat divendres 23, el Diari de Sabadell es va fer ressò del darrer premi de fotografia obtingut a Mallorca, tot esmentant la pel•lícula amb una bonica contraportada.

El títol va ser un excessiu “tres fotos, tres premis”, com si cada fletxa fes diana.. ja se sap, la premsa.. però evidentment fa molta il•lusió veure quallar projectes on diposites tanta energia en els mitjans.

I començava una setmana ben curiosa..

Gràcies Víctor.

Filmem la darreríssima escena

Repeteixo que no hem acabat ni molt menys, però aprofitant que després d'uns quants dies de pluja teníem bon temps i que els companys de fotografia del Club de Badia baixaven al Port Olímpic, em va faltar temps per trucar a la Puri i arribar-nos-hi.

Adverteixo que l’escena és d’aquelles que gairebé tothom es perdrà al cinema, perquè és de les que va després dels crèdits ( i a la tele no diguem perquè ja ni els treuen.. )

L'escena requeria una piruleta, un carro de compra, uns quants molinets i les mans de l'inversor ( personatge que encara no havia trobat, però que vaig pensar que ja trobaria entre els companys del Club ) i meravellosament, tot va sortir com una seda.

Efectivament, el carro ja feia dies que convivia a casa meva, doncs me'l va deixar la Marta del Mengem, el molinets son tots els que tenia al pati, de piruletes resulta que la Puri en tenia un munt a casa seva, i a sobre en forma de cor, i les mans van sortir primer del Gerardo i després del Francesc, que té exactament les mans que jo cercava i a més sembla que s’atrevirà a fer el paper d’inversor i tot.

Agraeixo l’ajut dels companys del Club de Badia, especialment al Francesc i al Gerardo, i molt, molt especialment a la Puri, que té el Cor més gran i més dolç que totes les piruletes del món.

El vídeo no és l’escena en si, faltaria! Sinó el “cómo se hisso”, en un moment de descuit..

PQ?PQ? S'adhereix al Blog Action Day

Avui és celebra el Blog Action Day contra el Canvi Climàtic, un dia en el que tots els blogs del món estan invitats a parlar, o fer una entrada, sobre aquest tema i a PQ?PQ? no hem volgut ser menys.

I això és així perquè PQ?PQ? té el seu enllaç amb el tema climàtic a través dels molinets, clar, element que m'he permès afegir al logo de la iniciativa.. :-) O algú em negarà que són tot un símbol de l'energia sostenible?

Els interessats esteu invitats a visitar i signar aquestes dues iniciatives:

www.blogactionday.org
i
hopenhagen.org/

Ja hem rodat el final!

Doncs si, nois! Com uns autèntics professionals, i tot i que no hem pas acabat, el final de la pel•lícula ja està filmat, i és que l'escena requeria aquestes dates de l'any i també que em deixes el cabell llarg, cosa que he aconseguit durant la pausa estival. Posar-me com el Bradd Pitt no sé si ho vaig acabar d'aconseguir, tot i caminar unes quantes jornades del Camí de Santiago..

Tal i com vaig avançar, de l'escena final no diré ni mu, i com a mostra, la foto de dalt. Només que espero aconseguir el toc tendre i divertit que persegueix el guió. El meu agraïment a la Cristina, al Kanyi i a la Feli pel seu suport.

L'endemà mateix, dissabte 3, ens vam trobar altre cop a casa meva amb el "biologo", que no havia pogut venir divendres, per gravar les escenes pendents del final, aquesta vegada amb l'ajuda de l'Enric. I també com tots uns professionals, vaig tallar-me els cabells a mitja sessió i encara vam rodar una altre escena.

I ara que ja som capaços de saltar-nos l'ordre cronològic amb aquesta fluïdesa, només queda posar fil a l'agulla a la resta de pel•lícula i a veure si l'acabem a finals d'any. Ja nomes en queda un terç!