Aquesta mateixa setmana, tornant de l’INEM, reflexionava sobre la meva penosa situació econòmica i també la tossuderia que significa entestar-me a fer una pel•lícula tant llarga sense mitjans ni experiència.
La imatge que em venia al cap era jo mateix creuant el desert amb la cantimplora buida i encara un destí incert. Els que aconsegueixen travessar-lo potser són herois, però els que s’hi queden són uns temeraris que no han calculat bé les dificultats.. I els que encara estan al mig? Aquests què son? Ai!
Per alleugerir una mica la situació, havia dipositat les meves esperances en un premi de fotografia “Todos somos diferentes” del “Instituto de la Juventud”, però feia dies que el resultat ja l’hauria de conèixer i me l’havia tret del cap..
I en aquestes que divendres estava preparant els trastos per anar a entrevistar la Mercè Llorens i em truquen al telèfon. De Madrid.. del Instituto.. Joaquin? “Oye, mira, que eres primer premio..” No sé com descriure la sensació de màgia i regal de la vida que significa ser concedit amb una cosa somiada i que necessites.. De cop amb vaig reconciliar amb aquella frase del Coelho que em feia tanta ràbia i que diu “quant desitges quelcom de veritat, l’univers sencer conspira per a tu”. Jo crec en l’esforç personal, però sembla que hi ha altres forces per allà fora, bellugant-se. Se’m posa la pell de gallina..
Així que vaig penjar, vaig haver de trucar a la meva germana i a la Puri del Club de Badia i encara muntat sobre un núbol vaig conduir fins a casa la Mercè per a fer l’entrevista.
El desembre hauré d’anar a Madrid a recollir el premi. Però no et pensis. Encara estic al desert. Només és una mica d'aigua per poder seguir..
No sé com agrair-los al nano electricista i a la seva mare el favor que m’han fet.
La imatge que em venia al cap era jo mateix creuant el desert amb la cantimplora buida i encara un destí incert. Els que aconsegueixen travessar-lo potser són herois, però els que s’hi queden són uns temeraris que no han calculat bé les dificultats.. I els que encara estan al mig? Aquests què son? Ai!
Per alleugerir una mica la situació, havia dipositat les meves esperances en un premi de fotografia “Todos somos diferentes” del “Instituto de la Juventud”, però feia dies que el resultat ja l’hauria de conèixer i me l’havia tret del cap..
I en aquestes que divendres estava preparant els trastos per anar a entrevistar la Mercè Llorens i em truquen al telèfon. De Madrid.. del Instituto.. Joaquin? “Oye, mira, que eres primer premio..” No sé com descriure la sensació de màgia i regal de la vida que significa ser concedit amb una cosa somiada i que necessites.. De cop amb vaig reconciliar amb aquella frase del Coelho que em feia tanta ràbia i que diu “quant desitges quelcom de veritat, l’univers sencer conspira per a tu”. Jo crec en l’esforç personal, però sembla que hi ha altres forces per allà fora, bellugant-se. Se’m posa la pell de gallina..
Així que vaig penjar, vaig haver de trucar a la meva germana i a la Puri del Club de Badia i encara muntat sobre un núbol vaig conduir fins a casa la Mercè per a fer l’entrevista.
El desembre hauré d’anar a Madrid a recollir el premi. Però no et pensis. Encara estic al desert. Només és una mica d'aigua per poder seguir..
No sé com agrair-los al nano electricista i a la seva mare el favor que m’han fet.
Doncs moltes felicitats pel Premi !!!
ResponEliminaPerò qui et premia?
Sempre he cregut en les forces de l'univers que fem moure individualment...
ResponEliminapensa que la cantimplora encara no està buida, Quim, i el destí, què millor que sigui incert!
una abraçada,