Er Niño der Kin

Fa dos anys, la loteria de Nadal no ens va fer fortuna i així vaig haver de tirar endavant la pel•lícula sense més mitjans que la paciència i la bona voluntat de tothom, cosa de la que en absolut me’n penedeixo doncs ha estat tota una experiència.

Ara que el projecte és proper al seu fi, em va tornar la idea de fer loteria i temptar la sort, a veure si a més de bon rotllo i una bonica història, podem repartir algun caleró a totes les persones que han participat.

En aquestes cavilacions em trobava una nit de fa 3 setmanes, quan de cop una xifra em va venir al cap: 25.783. Vaig apuntar el numero i l’endemà el vaig buscar a internet i ara ja el tinc reservat, aixi que tornem a jugar a la loteria, però aquesta vegada a la del Niño.

Er Niño del Kin, que el 2011 ja segur que veu la llum ..

;-)

I seguim amb la banda sonora..

La col•laboració amb l’Aleix Creus va ser tant gratificant a l’hora d’enregistrar “Porqué giran los molinos”, que vaig pensar a tornar a demanar-li un cop de mà amb el tema que obre la pel•lícula. Un tema instrumental que he composat jo mateix a la guitarra, però que m’atreia sentir-lo amb la sonoritat d’un piano.

Quan el vaig trucar fa quinze dies, el vaig trobar acomiadant-se de la platja en el seu darrer dia a Formentera, i em va semblar tant especial el moment que no li vaig voler dir res.

Avui però, aterrat ja de nou a Sabadell i aclimatant-se altre vegada al totxo, ens em trobat per començar a posar fil a l’agulla. Un divertit treball que inclou aprendre el llenguatge dels musics:

- Dinga, dinga, dung? Doncs?
- No, no, Dinga, dinga, da-dung!
- Ah! da-duung! vale.

Dunga, dunga, Aleix.

Canvi d’habitació!

No es que vulgui omplir ara aquest blog d’anodines tasques quotidianes, detallant quan faig el canvi d’armari, espolso les catifes o em rento les dents, però com podràs imaginar, el millor plató per a filmar les escenes casolanes de l’Anselmo és la meva pròpia casa i una part també important en la història era l’habitació.

Una habitació que vaig decidir capgirar i omplir de prestatges i llibres per així millor representar els mals de cap i les ànsies de respostes i coneixement del nostre personatge i amb la que he hagut de conviure mentre no s’haguessin completat totes les escenes. Tot plegat, poc més de 2 anys, amb un breu parèntesi l’any passat, quan vam enregistrar el final.

El canvi d’habitació és important perquè tanca un cercle, i en van quedant pocs.. Reconec que els llibres han estat una ajuda en les llargues nits d’insomni, però quines ganes tenia ja de treure-me’ls del damunt..

Gràcies.. er... cercle? llibres? Uix! Aquesta vegada no sé a qui donar les gràcies, així que les dono a tothom, sinó no hauria tancat res de res..

Arribada a la Torre Millenium

Com ja he dit anteriorment, el carrerón de l’Anselmo acaba a la Torre Millenium; però no et pensis que el pobre es creua tot el Vallès, sinó que a la pel•lícula m’he permès col•locar aquest edifici a Barna. Capritxets que tenim els directors..

El permís per a fer-ho estava concedit des de feia mesos gràcies a la intermediació de finques Bourgeois, però faltava posar-hi data, mantenir el ràcord de cabell, la bicicleta i que algú fes de càmera i tot això va quadrar meravellosament per a dissabte al matí.

L’Anselmo salta de la bici, puja els graons, la deixa a davant de l’entrada, creua la porta de vidre i espera neguitós un ascensor, que com sempre, tarda massa. That’s it. Però per acabar de copsar el frenesí de l’escena ho vam fer unes 12 vegades, des de diversos angles i sota l’astorada mirada del conserge. “Vaya palizón, eh!” em va dir..

Després va venir un autèntic regal, doncs ens va acompanyar al terrat de l’edifici, més amunt de la planta 23, i vam sortir a fumar, com la Marisa Paredes i la Candela Peña a la peli d'Agustí Villaronga "Després de la pluja". Les vistes són impressionants, tal i com podràs comprovar a un dels vídeos de la dreta.

Com sempre, no puc deixar d’agrair a l’Enric que vingués a filmar tot i l’encostipat i la son, les gestions de la Isabel de finques Bourgeois i també al conserge, Juan, la seva col.laboració.

Anselmo puja esperitat la Rambla Catalunya

L’escena de les monges va ser una de les primeres que varem gravar ara fa 2 anys a la feina de la Cristina, amb la Sole, Salut, Rita, Víctors, Kanyi, Neus.. L’Anselmo intenta evitar un desastre a la feina degut a un vídeo equivocat, però arriba tard i és acomiadat.

Va quedar pendent d’enregistrar però, la frenètica carrera que el nostre personatge empeny en bicicleta per tal d’evitar-ho, i això vam aconseguir, per fi, el darrer divendres.

Acompanyat per dos companys de feina, el Dani i l’Oscar, i amb una bicicleta vermella i una safata com a complements, ens vam desplaçar a BCN amb l’ intenció de plasmar una escena ben trepidant a la Rambla Catalunya, i saps que? Crec que ho vam aconseguir.

En aquesta escena l’Anselmo esquiva transit, multituds, salta voreres, derrapa i quasi atropella un cambrer que no estava prou a l’aguait ( el Daniel ), ja! Ja! Però sobretot, corre, pedala i pateix.

Una adrenalítica escena i matí en el que no ens vam estar d’entorpir el transit tant com va fer falta ni de filmar des del cotxe amb el capó de darrere obert per tal d’obtenir les imatges que necessitàvem. I afortunadament, aquesta vegada no va aparèixer cap urbano, doncs malgrat tenir permís, jo no les tenia totes. Uf!

El meu més que sincer agraïment al Daniel i a l’Oscar, a tot el personal del Bar Rovica que ens van deixar gravar l’escena del cambrer i encara ens van donar participacions de Loteria, i també al Toni Sitjas i la Marina per deixar-me tant amablement la bicicleta vermella i la safata respectivament.

Uf! Uf i Uf! Quin fart de pedalar! No et perdis una de les tomes que he penjat a la secció de vídeos de la dreta.

Que guay és quan tot surt rodó!

El nudo Gordiano i les tisores de l’Adela

Mira que portava setmanes fet un embolic amb les tomes de cabell llarg i les de cabell curt i posposant unes pendent de les altres. Amb el Martí no trobàvem el dia per enllestir la darrera i última sessió a Cèl•lula i també començava a urgir l’escena de la bicicleta a BCN i l’arribada a la Torre Millenium..

Afortunadament, la data de 5 de Novembre va aparèixer com a definitiva, i ja una setmana abans me’n vaig anar corrents a l’Anna Ferrer a desfer-me de les grenyes.

Puc jurar que després de més d’un any de no trepitjar una perruqueria, va ser un autèntic plaer posar-me a les mans de l’Adela i veure com segava els cabells que m’havien nuat les darreres setmanes.

El que vam fer després ve a continuació, però no me n’he pogut estar de dedicar-li una entrada.

Gràcies Adela. Gràcies Martí.

La Banda sonora de PQ?PQ?

Cal esmentar que estrenem secció al blog, dedicada a la Banda Sonora de PQ?PQ? Un apartat del que estic particularment satisfet, i que espero que vagi creixent a mesura que confirmi el permís d’altres autors.

Lo bo que té tirar-se 2 anys fent una pel•lícula és que et dóna molt de marge per a que es donin les casualitats, doncs és així com han arribat la majoria d’elles:

“Do-do” d’en Quim Aguasca, és molt còmica, i em va venir amb un cd que em va deixar la Marta Andreu. Quan em vaig veure amb ell, jo no m’atrevia a dir-li que em sonava a Pantera Rosa i atribuïa el seu nom a les notes musicals ( Re-re, mi.mi.. ), però resulta que és el nom el de l’ajudant de l’inspector Clouseau..

La dramàtica “El mar es va gronxant” de la Marta Solà me la va deixar ella mateixa. Encara ara em posa la pell de gallina cada vegada que la sento.

“4 seasons” la vaig trobar escoltant el myspace del meu veí, el Raúl.

“Por qué giran los molinos” la vaig fer jo mateix, però li vaig demanar a l’Aleix Creus que la interpretes.

La darrera incorporació, apart de “Keep trying” d’en Roberto, ha estat “Tú eres mi Angel” de Un ruido llamado Angel, nom artístic d’en José Maria, amic d’un company de feina.

I ara mateix, segueixo a l’espera dels dos temes del cantant mongol, en Javhklan, amb qui per fi he aconseguit contactar..

I també segueixo cercant més temes ambientals i complementaris, així que si saps d’ algú que toca i composa, digues-m’ho!

Gràcies!

Una de cal i una de sorra..

Setembre ha passat sense haver pogut completar les darreres preses de cabell llarg que hi havia pendents, excepte el petit recorregut urbà amb el 2CV que fa l’Anselmo de tornada del mecànic. Això era el diumenge 26, el mateix dia que vam descobrir que el meu pare no despertava i vam haver de córrer cap al Taulí.

Afortunadament, d’això ja fa quinze dies i ara ja es troba molt recuperat, però afegeix neguit a un projecte prou llarg i complex que tinc ganes d’enllestir.

La bona notícia és que durant aquest darrer mes, les tasques de muntatge han avançat a bon ritme i ara ja tinc al sac tres de les escenes més complexes: la del psicòleg ( Enric Arqués ), el pidolaire ( Joan Carles Cusidó ) i la de l’inversor ( Francesc Garcia ), amb un resultat que no puc deixar de qualificar d’extraordinari.

I sabeu una cosa? Acabar ja no em posa neguitós. Falta tant poquet que no val la pena. El compte enrere per l’estrena ha començat.

Gràcies Dani, Àngel i Juan.

Arrenca Setembre amb més col.laboracions

Què pinta un sevillano amb veu i manetes de Knopfler a PQ?PQ? Algú no s'ho imagina? Doncs està clar, posar el seu granet de sorra a la banda sonora!!

Portava un temps preguntant-me quin tema musical escollir per als crèdits, en unes condicions adequades ( gratuït ), i l'altre dia algú a yutoube em va recomanar un grup anomenat paid in kind, de Sevilla, liderat per Roberto Sánchez i amb clares influències Knoplerianes. ( no cal dir que sempre he estat fan declarat de l'autor de Sultans of Swing ).

Total, que l'album es pot descarregar des de la web, me'l vaig estar escoltant i em va agradar de cap a peus, sense desperdici. Especialment el darrer tema "Keep trying", un tema instrumental, amb aire de "western" i aroma a narració.

Em vaig posar en contacte amb el Roberto explicant-li tot l'assumpte i avui mateix ja hem parlat per telèfon i ja puc dir que tinc música per als crèdits!!

Visca paidinkind i el Roberto! I que xulos quedaràn els crèdits!

Cervantes, un ajut inesperat..

No ho vaig voler fer públic al blog fins que vaig signar contracte, i encara després, amb la nova feina i altres coses, he anat curt de temps per penjar aquesta nota, amb la que tancaré temporada fins Setembre.

El que no he amagat mai, però, eren les penoses dificultats econòmiques per les quals he estat travessant, degut a la crisi, a la manca de feina en general i al meu particular encaparrament en aquest projecte, salvades amb l’ajut de la família i algun que altre premi de fotografia, de tant en tant.

El fet és que em convenia una feina, i com caiguda del cel, m’ha arribat la que estava desitjant, doncs ara em paguen per enregistrar i editar muntatges audiovisuals.

I Cervantes que té a veure? Et preguntaràs.

Bé.. de fet jo tampoc no m’he n’havia adonat fins ahir.. Òbviament no em refereixo a la persona que va ser Miguel de Cervantes Saavedra, sinó al lloc on treballo, que porta el seu nom: “Edifici Cervantes”, al carrer de Cervantes, de Sabadell.

Una casualitat més, si vols, relacionada amb aquesta història, però una casualitat força curiosa, al meu entendre.. I no t’ho perdis. A finals de Setembre ens traslladem. Saps a on?

A la fàbrica Molins.

Ah! Mon coeur.. la mà del destí. Bones vacances.

Una entrevista amb molta ploma..

Gais i lesbianes pertanyen al món tal com tothom, així que quan una amiga de Barberà em va facilitar el contacte amb el Toni, de nom artístic “la Joti” i futur candidat a Gran Hermano, vaig pensar que incloure una entrevista amb un toc Almodovarià a PQ?PQ? s’esqueia tant perfectament com totes les altres, doncs cada una d’elles conté un bocí de realitat:

“Qué monada.. Con la crisis que hay, y éste haciendo una peli de molinillos!!”

Ja! Ja!! Una tarda de diumenge ben agradable, gràcies al Toni, al Dani, al seu company i a la Montse, clar.

Un Quixot cavalca les prades del Vallès..

És, de llarg, l’escena més surrealista de tota la peli.. L’Anselmo s’adorm a l’ordinador, i tot somiant es converteix en el Quixot.. de la Informació.

Una revisió del clàssic de Cervantes, adaptada a l’era del metacrilat i del multimèdia i acompanyada amb una bella tonada mongola i lletra en Esperanto. I el millor de tot és que té sentit, al menys per a mi.

Menció especial, també, a un luxe de disfressa que es va començar a gestar l’any passat amb l’ajuda de la Maria Carme i la Dolors i que vaig d’haver d’acabar apressadament quan el Kanyi em va dir que podia venir a enregistrar-la el passat diumenge 11. Luxe al quadrat.

L’escena es va rodar al Parc dels Colors de Mollet i també a Gallecs, davant la discreta mirada d’uns quants veïns i la del Toni Garrido, que ens va acompanyar en la logística.

Gràcies!!

Anselmo a la feina II

Divendres 2, aproximadament un any després d’haver-hi anat a rodar per primera vegada, vam tornar a Cèl.lula, per fer la darrera tanda de tomes pendents.

El motiu de fer-ho tant de temps després és el maleït cabell de l’Anselmo, que en unes escenes és més llarg que en d’altres, i que em fa anar de corcoll per qüestions de racord.

Així doncs, com que el cabell no el puc fer créixer màgicament, el que faig és intentar programar les escenes ( sic ) per anar-lo tallant mica en mica, d’aquí que les de cabell curt les he deixat per al final de la temporada.

Aquesta vegada només érem la Neus Fígols, jo, i Sant Martí, que ens cedeix l’estudi i molta de la seva paciència, i que també va fer de càmera ocasional.

Senkiu, senkiu, senkiu...

Dios aprieta pero no ahoga..

Ix! Però aquesta vegada quasi em queden les marques al coll..

Amb els dies que fa que tenia pendent d’escriure, algú podria pensar que m’he tirat un mes sense càmera, i la veritat és que tot i tenir Sant Joan pel mig, la vaig tenir a arreglada per al dijous 1 de Juliol.

Va anar justet, però la mateixa tarda tot estava a punt per fer les segones tomes amb el preciós 2CV del Pedro, tant al garatge de la Citröen de la Carretera de Prats, com a Magerauto, un taller amb l’aparença més com la que jo buscava, i que tant amablement ens va deixar el seu propietari.

I de camí entre un taller i l’altre, vam aprofitar per fer unes tomes amb l’Anselmo al volant d’aquest cotxe extraordinari..

Gràcies Pedro, Helena, a la Citröen i al Gerard de Magerauto.

KK! Kamera Kaput!

Merda! Merda! I més Merda!!

Ahir vam anar a gravar a la UAB amb l’Helena i, de cop, els menús de la càmara van deixar de funcionar.

Vaig poder enregistrar el què volia però sense fer cap ajustament, així que a la tarda ja la vaig portar al servei tècnic. Espero que no tardin gaire i que la clatellada no sigui gaire gran.

Mentrestant, “Show must go on”. Si algú té, o coneix d’algú que tingui una camera HDV que permeti connectors de so XLR i ajustaments “cineframe” em farà un gran favor..

Teikitisi, que diuen els japos que saben anglès.. Brrr!!

Chajo, el mecànic de confiança

En la idea original del guió, que l’Anselmo tingués el cotxe “en el taller” el dia que havia d’anar a una festa amb la Sandra, era més aviat per posar chispes a una relació que no flueix, que no pas una altre cosa, però una veueta em va dir que podia convertir aquest cotxe en quelcom més especial dins la història.

El cotxe de l’Anselmo havia de ser tant particular com ell mateix, així que vaig estar buscant un 2CV model Charleston, que com que no sortia, després va passar a ser un Wolkswagen Escarbat i que finalment semblava que hauria de ser un Seat 600, fins que vaig quedar amb el Chajo.

El Chajo és amb qui jo pensava per al paper de mecànic. Ha fet algun curtmetratge, li agrada deixar-se anar amb l’harmònica i posar-se en altres pells, i també és amic del Josep Pont del garatge Condal de Sabadell, i un dels seus mecànics, el Pedro, té un 2CV en perfecte estat. Les cadenes de casualitats, de vegades, son així.

Però tornant a la història, lo millor d’aquest cotxe tant especial, és que em permet mostrar els lligams que tenim les persones amb les coses, i la importància de saber triar entre molinets inertes i molinets amb cor.

El meu agraïment més sincer al Pedro, al Chajo, al Josep Pont, i a l’Helena, per la seva col•laboració en les escenes que vam poder gravar dijous passat.

Pepita, la veïna de l’Anselmo

Tinc una veïna de certa edat que és tot un caràcter, però amb qui tinc una excel•lent relació que d’altres no s’expliquen, ni de vegades jo tampoc.

Ella em va inspirar el personatge de la Pepita, que juntament amb el “biólogo” i els joves de dalt conformen l’univers quotidià de l’Anselmo.

La Pepita, a la peli, és la veu de l’experiència. Es troben amb l’Anselmo a l’escala i xerren de les coses mundanes que normalment xerrem amb els veïns, però la Pepita té bon cor i ensuma molt del que li passa al nostre personatge. Vídua d’un enginyer de molins, cap al final de la història, el fa passar a casa seva i li dóna una bona lliçó..

Històries apart, poder comptar amb tota una professional com la Pepita Alguersuari per a fer aquest personatge, que ha treballat en cinema, teatre i televisió, és tot un luxe i un enorme plaer.

Gràcies Pepita, Pere, Helena i al meu Pare, que es va quedar tancat a l’habitació amb el gos per no molestar.

Ah! Això va ser dijous passat!

Gràcies Flipper!

Seguint amb les escenes de cap al final, l’Anselmo visita l’amic Flipper per ensenyar-li una renovada visió del documental..

- Osti! Yo tambien salgo? – diu el Flipper..
- Claro!

Una curta escena a la que també calia trobar el qui, el quan i l’on.. i que es va fer dimecres passat a Control Multimedia.

Gràcies Centelles! Gràcies Martinoy!

“Anselmo busca inversor”

Per primera vegada, vaig amb una setmana de retard al blog, tinc 3 escenes a comentar i estic la mar de content d’anar tant endarrerit!

Aquesta escena de cap al final que vam fer dilluns passat, requeria un despatx lúgubre, fosc i tenebrós, i també ple de fum de puro com el que suposadament fumen les fastigoses alimanyes que viuen de deixar diners a interessos abusius.

El que no em podia imaginar és que aquest espai amb taula de roure i caixa de caudals ( el telèfon, la làmpara i el cendrer els hi vam afegir ) seria el mateix despatx del Josep Lluis, gran amic i persona i que veureu com a importador a la peli.

El nostre heroi hi acudeix com a últim recurs per finançar el seu documental, però la resposta de l’inversor és un : “sus garantias son insuficientes”.. Afirmació que l’Anselmo contesta tot deixant-li el dvd amb un “le conviene ver el final”..

En fi, no puc explicar més..

Excel•lent escena aconseguida gràcies a la paciència i bon fer del Francesc en el seu paper d’inversor i al Josep Lluis, que em va deixar capgirar i fumar el seu despatx i encara a sobre ens va ajudar.

“Sufre, Mamón”

El títol de l’entrada no te tant a veure amb l’escena en si, sinó amb el que ha costat fer-la..

El paper de pidolaire el tenia adjudicat el Joan Carles des de fa potser un any, però no va començar a tenir prioritat fins fa unes setmanes, quan em vaig adonar que sent una escena de nit i al carrer, amb l’horari d’estiu, cada cop l’hauríem de fer més i més tard.

Per a més INRI, el Joan Carles només té els dijous disponibles, però ara que està a punt d’estrenar el musical “Avenue Q”, ni això, així que em va haver de fer un forat “in extremis”, sota la pena d’esgotar el permís de l’Ajuntament que vaig sol•licitar per a 3 dijous consecutius i que evidentment després ningú no ens va demanar.

Però sobretot, sobretot, no havia de ploure.. Va ser just muntar la paradeta a un dels bancs de l’Avinguda Estrasburg i caure les primeres gotes.. Quasi em salten les llàgrimes.

Afortunadament, després d’un petit recés, i com si la pluja s’hagués conformat amb nomes l’ensurt, les gotes van deixar de caure i fins i tot el terra es va assecar.. El Pere va poder agafar la càmara, el Joan Carles va tornar al seu banc a menjar-se les llenties i l’Anselmo li va poder preguntar perquè viu al carrer..

I a mi em van tornar la noia de la cançó. La mateixa tonada que ens permet seguir avançant passet a passet i que fa que cada vegada falti menys per acabar.

Gràcies Joan Carles, gràcies Pere, gràcies Pluja.

Guillermina Pareja, la Catedràtica de Comunicació

La Mar va ser una de les assistents a aquella mítica reunió d’Octubre del 2008 de Sant Oleguer, on vaig explicar el projecte de PQ?PQ? a una taula plena de gent, llavors desconeguda.

Per aquells temps jo buscava un “Catedràtic”, ronyós i rígid, però la Cristina ( Sandra a la peli ) em va fer veure que la Mar podia fer un paper més actual i ella mateixa em va acabar de convèncer amb el seu bon fer a dalt de l’escenari.

Embolicat a gravar altres escenes però, aquesta va quedar aparcada un any, fins que va aparèixer la possibilitat d’un despatx inmillorable, al bell mig de la UAB, a l’Institut de Govern i Polítiques Públiques..

Només ha calgut mig any més ( sic ) per acabar de quadrar clima, lloc, càmera i personatges, en una escena que vam gravar divendres i que ha sortit rodona, tant de llum, com de so i personatges. I amb una ambientació feta a mida amb un pòster dramàticament hilarant..

Què serà que li pregunta l’Anselmo a la Catedràtica?... ¿Cómo? - diu ella..

3 minutets més al calaix!!

Gràcies Mar, Pere, Albert conserge, Albert pòster, als connectors Vicenç i Marta Fernández i al Ramón de l’IGOP.

Frenético!

Aquesta és la paraula que millor descriu ara mateix la meva activitat: Frenètica. Mai fins ara m’havia passat que tot i cancel•lar divendres, dilluns i també dimarts una mateixa escena, no tinc temps d’actualitzar el blog, de tantes altres que estem rodant.

Avui mateix, amb l’ajuda de la meva germana, hem gravat la fugaç visita de l’Anselmo a la joieria Fayos, el robatori d’una rosa a la floristeria de la Carlota Segalà i les corredisses del nostre personatge per l’Avinguda de Barberà, en un conjunt d’escenes que no vull revelar, però el sentit de les quals tampoc costa massa endevinar..

Enrere queda ja el segon intent amb la Cristina a casa de la Feli, que va servir per adonar-me que la primera era la bona ( ops, de vegades és així.. ), el deambular nocturn de l’Anselmo pel carrer del Sol, que vam gravar amb el Pere Lorca la setmana passada, i també l’entrevista amb el Doctor Cabezón de divendres, amb un genial Enric Arqués en el paper de “psicólogo argentino”. Porqué Ché, boludo! ¿qué otra nasionalidad podria tené un sicólogo?

Diumenge estava esgotat, però dilluns i dimarts, fèiem cap a Ciutat Badia per gravar una altre escena a la perruqueria Navarro que tant amablement em va brindar el Manolo.. I encara em deixava les fotos del “Lecturas” que ens vam fer amb la Cristina a Sant Cugat..

Uf! A veure si podem acabar abans de l’estiu..

Gràcies a tothom!

Un dimecres al matí..

Som dimecres al matí d’un dia ennuvolat, i la pluja de Maig repica amb ganes a les finestres de casa l’Aleix.

Escoltem la versió final del tema principal de PQ?PQ? en la que portem treballant vàries setmanes.

Llavors ell m’ensenya, enjogassat, el seu nou teclat i toca unes notes..

A fora plou, però a dins, es produeix un moment màgic i m’adono que el vull registrar amb quelcom més que amb la memòria..

Així que prenc la seva càmera i.. m’adono de la sort que tinc.

A fora plou.. som dimecres al matí.

Gràcies Aleix.

La nena de l'autobús

El guió perfecte no existeix, sinó que més aviat, és una cosa viva que s’adapta a les circumstàncies, així que entremig de “l’Anselmo es queda sense cotxe” i “Visita a l’Inversor”, em va semblar adequat ficar una escena en la que al nostre personatge no li queda més remei que prendre contacte amb la realitat quotidiana, i agafar un autobús.

Ara bé, agafar un autobús, en el nostre context, significa paraules grosses, doncs no és només demanar permís, sinó que degut als drets d’imatge dels usuaris habituals ( que potser no desitgen sortir a una pel•lícula ) es fa necessari ( i més difícil també ) que ens en deixin un en exclusiva, a cost zero.

Les primeres gestions a TMB donaven com a resultat “500€ l’hora i 2 hores com a mínim”, així que els vaig dir que cercaria “quelcom més adequat a la nostra butxaca”.

El sabadellenquisme, però, és un valor a tenir en compte, i també recentment, he descobert, que compto amb una fada madrina que m’aplana el camí més del que em pensava. El fet és que la meva humil petició als Transports Urbans de Sabadell (TUS), va donar el fruit desitjat i el passat diumenge 2 de Maig, ens deixaven un autobús per a fer la nostra escena.

Lo important era, aquesta vegada, trobar una àvia, la seva néta i omplir de vida un autobús, per donar-li la necessària aparença de normalitat. Casualment, quan li vaig preguntar a la Dolors per fer d’àvia amb la seva neta de 3 anys, em va dir que la Carla estava fascinada amb els autobusos, i que es delia per pujar-hi per primera vegada, i a sobre va resultar ser una nena preciosa i riallera que va fer la mar de bé el seu paper. Que fort!

El meu agraïment a la Dolors, la Carla, Carme, el Josep, la Laura, Núria, el Nil, l’Oriol, la Mònica, el Jacob, l’Aniol, en Walter i al Josué - que repeteix com a càmera - i també, com no, als Transports Urbans de Sabadell, que tant amablement ens van cedir un dels seus autobusos.

I a sobre vam tenir sol!

Entrevista a l’importador

La de l’importador, és una de les primeres entrevistes que fa l’Anselmo en la fase inicial de la seva recerca, i la primera important de tota la sèrie de pífies consecutives que l’acaben portant.. al desenllaç.

El pobre Anselmo busca naps i troba cols, o el que és el mateix, demana per molinets de colors a algú que nomes veu balanços, caixa i mercaderies, com el nostre gris importador.

El què no m’imaginava, és que aquesta escena la faria amb el Josep Lluis, gran amic, company d’institut i valor recent en el món del teatre. Ell només m’havia de deixar l’espai, però vaig notar que li feia gràcia el paper.. així que, perquè no? Vine amb traje blau marí, xaix i engominat – li vaig dir, i quan el vaig veure, quasi que no el reconec..

En fi, no et perdis els millors 2 minuts de tomes falses, mentre cercàvem el punt als nostres personatges. Quin matí de dissabte!! La toma bona, com sempre, a la peli.

Gracies Josep Lluis, Eva, Puri i Enric.

Mi vecino Mariano y el paleta cojonero

La realitat és una font inesgotable d’inspiració..

Per alguna raó necessitava plasmar un canvi de lloc entre l’Anselmo perdut, que treballa al cuarto de l’ordinador al costat del carrer, i el renovat, que ho fa al cobert del pati; i les obres del costat de casa, que dia rere dia em destorbaven, em van donar l’excusa perfecte.

Aprofitant l’avinentesa, i astorats ells, vaig demanar als paletes d’enregistrar els seus moviments i sorolls quotidians, però em mancava encara un personatge amb qui donar cara i ulls a la nosa de l’Anselmo, així que li ho vaig demanar al meu veí i proveïdor wifi d’Internet, el Mariano.

Dit i fet, a l’hora escollida, i davant l’estupefacció dels veïns inadvertits, l’Anselmo surt al mig del carrer a queixar-se de les punyeteres obres, mentre el paleta Mariano l’engega a la merda des de dalt de la bastida, i al nostre heroi no li queda més remei que mudar-se al cobert..

Històries èpiques i quotidianes com les que li poden passar a qualsevol.

La mare que els va parir.. sort del Mariano.

L'ultim que s'ha de perdre: L'ESPERANTO!

Tot i que just fa dues setmanes parlava de les gestions a diverses ambaixades, he decidit engegar ja el pla B, doncs si quelcom he après durant aquest rodatge és que si només tens l’A, et pots quedar penjat com una ceba tot esperant una cosa que potser mai no arribarà.

Segueixo fascinat, això si, per les cançons d’en Javkhlan i la seva prosa indesxifrable, doncs aquestes cançons en mongol s’escauen excel•lentment cada una en la seva escena i no s’entenen racionalment sinó emotivament, cosa que dóna el contrapunt al cartesià Anselmo.

La traducció fonètica de la lletra mongol, però, tampoc em va acabar de convèncer, així que després de fer una nova lletra relacionada amb la nostra història, llavors vaig pensar: “en quina llengua pot sonar prou inintel•ligible i alhora donar alguna pista de significat?”. No pas l’anglès, ni el castellà, ni tampoc el català.. La resposta, una paraula ben bonica: L’ESPERANTO!

Casualitat de les casualitats ( a aquestes alçades ja me n’enric de les casualitats ), resulta que l’Associació Catalana d’Esperanto està a Sabadell - al carrer Papa Pius XI - per ser més exactes, i quan els vaig trucar em van rebre encantats amb la proposta. De fet, l’endemà mateix ja em reunia amb el Llibert per conèixer-nos i donar-li les lletres i sembla que ben aviat les tindré traduïdes.

Després només caldrà (sic) enregistrar-les, però això ja serà una altre guerra..

Gràcies Llibert, gràcies Dr. Zamenhof!

Gestions.. a diverses embaixades!

Ja he explicat alguna vegada que la idea de la pel•lícula va madurar mentre donava unes voltes per Àsia.

Suposo que és per això que algunes de les cançons més boniques que vaig escoltar durant aquells mesos, van quedar inevitablement lligades a algunes de les escenes que jo anava imaginant, fascinat per la tonada i pel fet de no entendre res del que deien.

Va ser el cas d’algunes cançons pop d’Uzbekistan i molt, molt especialment de Mongòlia, on un cantant anomenat Javhklan em va inspirar fins a tres escenes.

El que no havia dit és que porto bastants mesos fent gestions per entrar en contacte amb aquests cantants i de moment no he aconseguit res, fet que m’encalla la gravació, així que avui he llançat el darrer “cartutxo” escrivint a les ambaixades de Mongòlia als USA, Austràlia i Regne Unit.

Veurem si tenim tanta sort com amb tota la resta de coses!

( I si no no patiu que ja tinc un pla B )

Si yu sun, que vol dir fins aviat.

Una de freakies

No sé com va anar que pensés en el Miquel Angel per a fer un paper a la peli, però coneixent-lo, suposo que tenia a veure amb que és un freaky en el sentit més ampli de la paraula: expert en llegendes celtes i artúriques, un apassionat col•leccionista de clicks de famobil, i un mag de la plastilina.

Quan li ho vaig proposar, a sobre, em va sortir amb un seguit d’anècdotes espatarrants viscudes com a instal•lador de toldos ( toldos = balcons = molinets ) i aquí si que ja em va seduir del tot.

Per qüestions tècniques però, l’entrevista la vam fer a casa l’Esteve Vila ( que m’està donant un cop de mà amb els temes d’audio ) i que ves per ón, és un altre freaky, però en aquest cas dels aparells electrònics i dels ordinadors.

Entrar al seu estudi va ser com entrar a la cova del Hacker més Hacker del món, així que no vaig poder evitar demanar-li que fós el primer en piratejar PQ?PQ? i comentar-la amb l’espectador..

La seva cara d’estupefacció és tot un poema.. i la del Miki una altre!

Ai! Quina tarda més divertida!!

Gràcies Miki, gràcies Esteve!

Col.laboracions

Com ja estic fart de repetir, mentre no acaba d’arribar la p*ip! primavera i podem tornar a filmar amb normalitat, dedico part del temps a fer coses que em demana la gent i que de vegades et porta a troballes insospitades.

És el cas de la Carme Calvet. Jo havia demanat a una amiga que lluïs els seus cabells blancs en una escena i ella em va derivar cap a la seva mestre de dansa, a la que em demanava de filmar, doncs als seus 68 anys, encara es manté en actiu.

Això vam fer la setmana passada. I haig de dir que tot i que evidentment sorprèn veure a algú de la seva edat fent el que ella fa, potser encara és més impactant veure l’energia, l’ il•lusió i la mirada brillant de la Carme, que a sobre, ens va acabar regalant 2 cd’s de música del seu marit, el compositor Josep Cercós.

Trobareu el vídeo a la columna de la dreta. Per cert, sembla que la Carme farà un petit paper a PQ?PQ?, el de secretària del dolent!

Fins aviat.

I tornem amb les entrevistes!

La primera de l’any i per tothom, és.. pel Xavi Molina! Una entrevista de format casual, mentre la pobra víctima pren un tallat a una terrasseta. I CCC, com els cursos. Clara, Concisa i Contundent: “No tienes una pregunta más normal?”

La segona, una que hem trigat potser un any a concretar: La Esotèrica. Una tarotista visionària que deixa clavat l’Anselmo quan li diu que ja sabia que li farien una entrevista en lluna plena..

I amb aquestes que les tasques de muntatge van avançant. Ja tinc diversos talls de més de 5 minuts i uns quants més a punt d’enganxar-s’hi.

Pels que els hi agraden les estadístiques, la pel•lícula ara mateix ocupa 25 cintes de vídeo i 190Gb de disc dur.

El que més m’agrada però, és que ja arriba la primavera.. redéu quin hivern més humit, fred, soso i avorrit!

Gràcies Xavi, gràcies Mussy!

El cicle dels ametllers

Ja sé que aquest primer missatge de l'any s'ha retrassat molt, i espero que em perdonareu les nits en blanc que segurament molts dels fidels seguidors d'aquest blog haureu passat, però aquest humil servidor, a més d'intentar fer una pel•lícula sense pressupost, fa cursos diversos, busca feina, dissenya alguna que altre web i s'ha deixat embolicar en una divertida obra de teatre, així que de tant en tant, el condensador principal entra en cicle i s'oblida de coses tant importants com comunicar-se..

I quan dic això, penso molt especialment amb l'Enric, amb qui des de l'estiu que parlem de l'escena del psicòleg, i amb el meu tiet, el Carlos, que em deixa el consultori. O la Mar i la gent del Parc de Recerca de la UAB, i també el Francesc, el Jordi i el Josep Lluis, que em va oferir les instal•lacions de la seva empresa per a les respectives escenes de l'inversor i l'importador.

Però el que té l'hivern és que no ens és gaire propici per a filmar, i l'experiència m'aconsella posar paciència en aquestes escenes més que no pas intentar fer-les a mitges i haver-les de refer més tard perquè a l'Anselmo li ha canviat el pentinat o li ha crescut la patilla, així que mentrestant, m'he concentrat en altres tasques, com per exemple, el so.

També val a dir que, parats del tot, tampoc hem estat, doncs malgrat que els exteriors ara no ens convenen, amb l'ajuda d'en Pere Lorca i també de la meva germana gairebé hem enllestit totes les escenes pendents a casa meva i també la de l'Andreu Bellong en el seu paper de professor... Einstein!

En fi, sobta adonar-se que seguim el cicle dels ametllers, però a veure si ben aviat ens deixen les invasions d'aire polar i podem tornar a filmar sense tantes bufandes..

Casum el fred! Gràcies Andreu. Fins aviat.