Altres activitats: IUK!

En les darreres setmanes l’activitat relacionada amb la pel•lícula ha baixat un xic, en part perquè hi ha cicles de tot i amb temps d’hivern ens costa més fer escenes d’exterior, i en part també, perquè han sorgit altres activitats també interessants, com el 20è aniversari dels IUK, que es va fer el passat 26 de Novembre a Impaktes Visuals, i que vam ser convidats a enregistrar amb el David.

L’esdeveniment va ser un inclassificable Show / Party / Performance amb passejada i graffity col•lectius a càrrec dels membres de IUK ( Albert López – biologo entre ells ), el Weren's i també altres com el Floren, Víctor Abasolo, Honorio i les més de 100 persones que s’hi van aplegar.

El resultat és un vídeo molt gratificant, amb una edició i coordinació amb els temes musicals que ens omple de satisfacció tant al David com a mi, i que pots visualitzar més avall, a les caixes de la dreta.

Debut del dúo Marg@lena

Com anava a dir, el passat 18 de desembre vaig tenir ocasió d’anar a Madrid a recollir el premi de fotografia que em va concedir l’Instituto de Derechos Civiles, cap de setmana que vaig aprofitar per veure alguns amics i també per a filmar una escena de la pel•lícula.

En aquesta escena de ben cap al final, a un Anselmo renovat es dedica a filmar videoclips, així que amb l’Elena i la Marga ens vam patejar el Parque del Retiro tot cercant un racó sense gent i allunyat de les protestes sindicals que bloquejaven la capital.

La idea original era filmar un dúo punky, amb guitarres en fletxa i cabelleres en cresta, però ateses les circumstàncies vam optar per quelcom més senzillet, així que tot inspirant-nos en el grup “Ella baila Sola” i amb poc més que uns abrics, dos barrets i una guitarra vam crear el dúo “Marg@lena”..

Una tarda súper agradable acompanyat de dues guapíssimes i famoses cantants pop.. Ja! Ja!

Gracies Elena, Marga i també al Cocolo, que ens va deixar la guitarra.

Això no tocava..

Avui havia de ser un dia per penjar l'entrega del premi i el bonic cap de setmana a Madrid.. però tot això s'ha estroncat al matí, amb la sobtada notícia de la mort del Toni Viadé, amic i company de moltes coses amb qui fa menys d'un mes compartíem entrevista.

La vida sempre ens sorprèn, però molts ens quedem amb la sensació que això no tocava.

In memoriam Toni, allà on siguis..

Entrevista al.. Ramón Madaula

Suposo que hi ha poca gent que vegi TV3 que no conegui el Ramón Madaula, així que no sé massa com presentar-lo.

Actor professional amb llarga trajectòria en cinema, teatre i sèries de televisió.. persona honesta, competent, creïble i aïllat del famoseo tonto.. estem parlant d’ algú de primeríssima fila, i afortunadament familiar meu per part de mare..

Quan el vaig trucar per demanar-li un cameo a la pel•lícula es va quedar ben parat ( més o menys com tothom ), però em va dir que si de seguida, així que li vaig buscar un personatge una mica a mida. Tot i això, em costa posar un títol a l’entrevista que li vaig proposar, i tampoc és una entrevista a la persona, doncs feia un personatge..

Interpretacions a banda, el que si puc dir és que vam passar una bona estona plegats, i també que, a nivell personal, significa molt per a mi veure’m recolzat per actors de primera fila i també família com el Ramón i la Mercè Llorens.

Gràcies Ramón.

I got you too, my tower!

Les darreres setmanes han estat intenses també a nivell de gestions. Tenim, per fi, permís per a filmar a la Universitat Autònoma i a l’IGOP ( Institut de Govern i Polítiques Públiques), lloc on l’Anselmo i el Pedro es desplaçaran per a entrevistar a una excèntrica Catedràtica de Comunicació ( Mar Gil ).

També, i molt important, m’han donat permís per a filmar a la Torre Millenium de Sabadell, lloc on m’agradaria ubicar fictíciament la feina de l’Anselmo. És a dir, mostrarem aquest emblemàtic edifici com si fos on treballa l’Anselmo, encara que les escenes d’interior ja han estat rodades en altres espais. I dic que és important perquè poder-ho fer a Sabadell ens estalvia anar a Barcelona i a més, m’havia encapritxat amb aquest edifici, que vols fer-hi..

I encara més, el Josep Lluis ens deixarà les instal•lacions de Conformados Metálicos per a l’entrevista amb l’importador i el seu propi despatx per a posar-hi el personatge més negre de tots.. l’inversor.

Com sempre, vull fer públic el meu agraïment a la Marta Fernández que va fer possible el contacte amb la Universitat, al Joan Garcia de Finques Bourgeois per a la Torre Millenium i al Josep Lluis Rovira.

Entrevistes al senyor que no vol sortir, la desconfiada i l’executiu

Tot i el risc de fer-me pesat, segueixo fent recompte de les entrevistes que faig, primer de tot per agrair a tothom el cop de mà que em donen i que en quedi la merescuda constància, i segon.. perquè en necessito moltes!

“El senyor que no vol sortir” és el títol que poso a l’entrevista amb el Toni Viadé. Mes que res perquè no l’havíem preparat, però és el que va sortir, i no deixa de ser divertit. Com és que a la peli surt un tio que diu que no vol sortir? Eh! Ah! Incongruències de la vida! Ja! Ja!! Després de parlar-ne durant mesos, el passat dia 11 la vam fer en un pim-pam, doncs ell tenia festa de la feina.

La de l’executiu és una de les entrevistes guionades i tenia més dificultat. No només pels 3 planos que s’havien de fer, sinó perquè jo tenia una idea molt concreta de com havien de ser: L’executiu és l’arquetip d’home d’idees clares. Va per feina i no s’encanta amb xorrades. Sobretot si l’enganxes a l’hora de dinar i li preguntes per molinets..

Digues-li sinó a l’Oriol Soley, que el divendres 20, va venir a les 4 de la tarda encara amb l’estómac buit i va aguantar estoicament les 18 ( i 18 son moltes ) repeticions d’una de les preses... Un magnífic “mano a mano” on vam riure com tontos tot donant vida als personatges.

“Caixa de sorpreses” és també un altre mot sortit de l’atzar, només per posar un nom a una altre entrevista. La Marta Andreu ja ens havia donat un cop de mà abans amb temes de so i sempre deia que li feia massa vergonya posar-se al davant de la càmera, però el passat diumenge em va obrir la porta de casa seva i et juro que va treure 4 o 5 registres diferents que encara no sé amb quin em quedaré. Sisplau Marta, deixa la Filosofia i fes Teatre. Faràs un favor a la Humanitat!!

Gràcies Toni, Oriol i Marta.

I got you!

Under my skin.. o dit d’una altre manera: “Per fi et tinc! Al meu abast..”

Si senyor! Després de mesos de buscar un molí de vent prou adequat on gravar l’escena més Quixotesca de tota la pel•lícula, avui l’he trobat. Parc dels Pinetons, Mollet del Vallès. Més a prop ja em sembla impossible.

Les opcions, fins ara, eren desplaçar Càmera, Pedro, Anselmo i algú més a La Mancha ( 500Km ), i tot això per a obtenir un to calcat a l’original i, al meu parer, massa clàssic. L’altre, anar al Collet dels Feixos ( El que surt a TV3, Tarragona ), el Parc Eòlic més proper a Sabadell, visualment modern i molt interessant, però encara amb la complicació de portar-hi un cavall i un burro a un cost >=0 ( és a dir, que tendeixi o sigui igual a zero ).. Punyeteres formules!

La solució, de moment, sembla ser aquest molí vallesà. Potser no és el millor, però és el més pràctic i per fi veig la balança més equilibrada entre pros i contres..

Ara toca veure don surten el cavall i el burro, que ja tinc alguna idea, i demanar els permisos, clar..

I got you!! La-ra-la-la!!

Marujes i porretas

Lo que té fer entrevistes és que mai saps a qui piques a la porta.. Digues-li a l’Anselmo, que dissabte al matí va topar amb una Maruja de les de batí i rulos al cap, i a la tarda amb una porreta que no anava més enllà del “guay” i “mola”, però que l'acaba engegant més o menys com tothom..

Argument apart, magistrals actuacions de la Soledat Sala i la meva germana en papers ben allunyats de les seves realitats quotidianes. Sobretot la Laura, que la conec més, que em va deixar amb un bon pam de nas!

Gràcies Sole, Laura, Helena i David!

Clara Dong II

No m’agrada haver de repetir escenes, però en aquest cas era imprescindible, doncs un micròfon mal endollat va impedir enregistrar correctament el so la primera vegada i a més volia aprofitar el moment per rodar dues escenes més que havien quedat penjades.

Per aquesta raó, el passat divendres 13 i amb el David encara mig coix degut a un accident domèstic, vam anar a casa la Clara a entrevistar de nou a la Gran Mestra Dong.

La relació entre els molinets i el Feng-Shui la veureu a la pel•lícula i també com es queden de parats l’Anselmo i el Pedro quan la mestra els hi demana de posar la seva web i telèfon als crèdits! I és que avui dia, ja pots ser Gran Mestre que tothom perd el cul per una mica de publicitat.. Ah! I no et perdis una de les millors tomes falses de tota la peli. De vegades quan vols controlar massa coses, es descontrola tot.

Una tarda distesa, agradable i productiva que ens apropa una mica més al final.

Gràcies David, Clara i també al seu fill, Gerard, que ens va donar un cop de mà.

Pati i veïns, fet!

Aprofitant la finestreta metereològica que es va obrir després de tantes nuvolades, ahir vam tornar a gravar a casa meva la darrera de les escenes pendents de l’Anselmo i el seu veïnatge.

Unes tomes que per fi em permeten tancar les escenes al pati abans que aquest es quedi sense fulles i també finalitzar les que involucren als veïns. Un “fet” que tenia moltes ganes de posar. Ara ja nomes queda la veïna, però són escenes d’interior i aquí no cal trencar-se tant la banya amb la maleïda meteorologia.

Agraeixo als meus veïns Joan i Raúl i també al Quim Palazón la seva col•laboració.

A por otra!

Entrevista a la Mercè Llorens

Pels que no la coneixeu, us diré que, apart d’una dona molt guapa i simpàtica, la Mercè és actriu professional i està acostumada a treballar amb directors de veritat i rodatges de veritat. I també haig de dir que es família per part del meu pare, sinó de què s’havia d’embolicar amb un servidor i el seu Perquè? Perquè?

De l’entrevista no sé què dir-ne, perquè serà una més entre totes les del muntatge, però és quelcom més. No sé com va sorgir la idea de portar el fuet a la mà, però entre això, el gatet i el bon fer de la Mercè, han sortit uns quants talls entre Naïf i Kitsch molt divertits i aprofitables.

Moltes gràcies Mercè!!

Una mica d'aigua.. un altre premi

Aquesta mateixa setmana, tornant de l’INEM, reflexionava sobre la meva penosa situació econòmica i també la tossuderia que significa entestar-me a fer una pel•lícula tant llarga sense mitjans ni experiència.

La imatge que em venia al cap era jo mateix creuant el desert amb la cantimplora buida i encara un destí incert. Els que aconsegueixen travessar-lo potser són herois, però els que s’hi queden són uns temeraris que no han calculat bé les dificultats.. I els que encara estan al mig? Aquests què son? Ai!

Per alleugerir una mica la situació, havia dipositat les meves esperances en un premi de fotografia “Todos somos diferentes” del “Instituto de la Juventud”, però feia dies que el resultat ja l’hauria de conèixer i me l’havia tret del cap..

I en aquestes que divendres estava preparant els trastos per anar a entrevistar la Mercè Llorens i em truquen al telèfon. De Madrid.. del Instituto.. Joaquin? “Oye, mira, que eres primer premio..” No sé com descriure la sensació de màgia i regal de la vida que significa ser concedit amb una cosa somiada i que necessites.. De cop amb vaig reconciliar amb aquella frase del Coelho que em feia tanta ràbia i que diu “quant desitges quelcom de veritat, l’univers sencer conspira per a tu”. Jo crec en l’esforç personal, però sembla que hi ha altres forces per allà fora, bellugant-se. Se’m posa la pell de gallina..

Així que vaig penjar, vaig haver de trucar a la meva germana i a la Puri del Club de Badia i encara muntat sobre un núbol vaig conduir fins a casa la Mercè per a fer l’entrevista.

El desembre hauré d’anar a Madrid a recollir el premi. Però no et pensis. Encara estic al desert. Només és una mica d'aigua per poder seguir..

No sé com agrair-los al nano electricista i a la seva mare el favor que m’han fet.

L'Anselmo i el Pedro a Barcelona

Dijous 29, i pendents fins l’últim moment de la boira matutina que els darrers dies s'havia encaparrat amb Barcelona, vam baixar amb el David a fer de Pedro i Anselmo per la Ciutat Comtal.

Faltaven algunes tomes que no havia pogut filmar amb la Nadia ( més que res perquè aquell dia el Pedro no hi era i la Nadia feia de Pedro i s'hauria notat la diferència ), corresponents a la primera tanda d'entrevistes a peu de carrer.

4 escenes puntuals ( però unes 20 tomes i tres hores ) a diferents punts de la ciutat repartits entre Passeig de Gràcia, Plaça Catalunya i la Rambla, sota l'atempta i privilegiada mirada cinematogràfica del Kanyi que ens ajudaran a fer més creïble l'esforç del Pedro.

Gràcies, my friends.

Molins al Diari de Sabadell

Acabo de cometre un error de racord, perquè cronològicament parlant, aquesta entrada hauria d'anar abans que l'anterior, però tant se val..

El passat divendres 23, el Diari de Sabadell es va fer ressò del darrer premi de fotografia obtingut a Mallorca, tot esmentant la pel•lícula amb una bonica contraportada.

El títol va ser un excessiu “tres fotos, tres premis”, com si cada fletxa fes diana.. ja se sap, la premsa.. però evidentment fa molta il•lusió veure quallar projectes on diposites tanta energia en els mitjans.

I començava una setmana ben curiosa..

Gràcies Víctor.

Filmem la darreríssima escena

Repeteixo que no hem acabat ni molt menys, però aprofitant que després d'uns quants dies de pluja teníem bon temps i que els companys de fotografia del Club de Badia baixaven al Port Olímpic, em va faltar temps per trucar a la Puri i arribar-nos-hi.

Adverteixo que l’escena és d’aquelles que gairebé tothom es perdrà al cinema, perquè és de les que va després dels crèdits ( i a la tele no diguem perquè ja ni els treuen.. )

L'escena requeria una piruleta, un carro de compra, uns quants molinets i les mans de l'inversor ( personatge que encara no havia trobat, però que vaig pensar que ja trobaria entre els companys del Club ) i meravellosament, tot va sortir com una seda.

Efectivament, el carro ja feia dies que convivia a casa meva, doncs me'l va deixar la Marta del Mengem, el molinets son tots els que tenia al pati, de piruletes resulta que la Puri en tenia un munt a casa seva, i a sobre en forma de cor, i les mans van sortir primer del Gerardo i després del Francesc, que té exactament les mans que jo cercava i a més sembla que s’atrevirà a fer el paper d’inversor i tot.

Agraeixo l’ajut dels companys del Club de Badia, especialment al Francesc i al Gerardo, i molt, molt especialment a la Puri, que té el Cor més gran i més dolç que totes les piruletes del món.

El vídeo no és l’escena en si, faltaria! Sinó el “cómo se hisso”, en un moment de descuit..

PQ?PQ? S'adhereix al Blog Action Day

Avui és celebra el Blog Action Day contra el Canvi Climàtic, un dia en el que tots els blogs del món estan invitats a parlar, o fer una entrada, sobre aquest tema i a PQ?PQ? no hem volgut ser menys.

I això és així perquè PQ?PQ? té el seu enllaç amb el tema climàtic a través dels molinets, clar, element que m'he permès afegir al logo de la iniciativa.. :-) O algú em negarà que són tot un símbol de l'energia sostenible?

Els interessats esteu invitats a visitar i signar aquestes dues iniciatives:

www.blogactionday.org
i
hopenhagen.org/

Ja hem rodat el final!

Doncs si, nois! Com uns autèntics professionals, i tot i que no hem pas acabat, el final de la pel•lícula ja està filmat, i és que l'escena requeria aquestes dates de l'any i també que em deixes el cabell llarg, cosa que he aconseguit durant la pausa estival. Posar-me com el Bradd Pitt no sé si ho vaig acabar d'aconseguir, tot i caminar unes quantes jornades del Camí de Santiago..

Tal i com vaig avançar, de l'escena final no diré ni mu, i com a mostra, la foto de dalt. Només que espero aconseguir el toc tendre i divertit que persegueix el guió. El meu agraïment a la Cristina, al Kanyi i a la Feli pel seu suport.

L'endemà mateix, dissabte 3, ens vam trobar altre cop a casa meva amb el "biologo", que no havia pogut venir divendres, per gravar les escenes pendents del final, aquesta vegada amb l'ajuda de l'Enric. I també com tots uns professionals, vaig tallar-me els cabells a mitja sessió i encara vam rodar una altre escena.

I ara que ja som capaços de saltar-nos l'ordre cronològic amb aquesta fluïdesa, només queda posar fil a l'agulla a la resta de pel•lícula i a veure si l'acabem a finals d'any. Ja nomes en queda un terç!

Breus de Setembre

Passades les calorades de l'estiu, ha arribat Setembre i tot i que "fílmicament" ha estat de nul•la activitat, ens ha portat algunes alegries:

D'entrada, sembla que tindrem el permís per a filmar al Teatre Principal de Sabadell. Tot un luxe de Liceu en petit que donarà molta força visual a una petita gran escena.

La foto "Gigantes" ha rebut diversos premis al XI Concurs Internacional de Fotografia de Mallorca. Això no és que tingui res a veure directament amb la pel•lícula, però tractant-se de molins, no puc evitar prendre-m'ho com una senyal de bona estrella. Sembla que em portin sort i això m'estimula a seguir.

I es que això em recorda que ara fa un any penjava els primers cartells per a buscar actors..

Breus de Juliol

En el moment d'escriure això fa una calor horrorosa que treu les ganes de qualsevol cosa, així que no m'allargaré. Juliol ha servit per:

1 - Rodar una breu escena on el Pedro i l'Anselmo comenten el futur e inevitable casament del nostre Quixot. L'escena es va rodar al Bar/Restaurant "Mengem" del carrer Brutau, gracies a l'amistat amb la Marta, la seva propietària, que es va auto interpretar, i també gràcies a l'Emma, la Cristina i al Quim Martinoy.

2 - Rodar l'esperada escena del concert dels Juankartom al Consell de Joves. Una escena complexa i llargament preparada que va ser molt més difícil del que em pensava, més que res per la quantitat d'extres i la imprescindible coordinació entre concert, rodatge, llum i so. El meu agraïment a els Juankartom, al Consell de Joves i a tothom que va venir.

3 - Detectar que la calor no s'acaba d'avenir amb les escenes de mig temps amb les que ambientem el rodatge, sobre tot quan haig de portar jaqueta, així que ens agafem vacances fins al mes de Setembre.

Bon estiu a tothom!

Altres escenes de Juny

Juny ha estat un mes semi atrafegat. Atrafegat perquè he estat pendent del temps i de la disponibilitat de la gent per rodar algunes escenes i mitges escenes que havien quedat coixes, i semi, perquè algunes han sortit i altres no.



De les que han sortit i, de llarg la més divertida, va ser la del casament de l'Anselmo i la Sandra, que vam fer el dimarts 16. He estat pensant si feia pública o no aquesta escena.. Suposo que molts pensaran que acabar en boda una pel•lícula és de lo més típic, i jo hi estic d'acord, perquè la nostra pel•lícula no acaba pas així.. i el final, final, no us el penso explicar.

Així doncs, enfundada la Cristina de nou en el seu traje de núvia de fa 7 anys ( quina sort! encara li entra! ) i jo en el meu marengo amb el que vaig a tots els casaments, vam plantar-nos a La Romànica, i amb l'ajut del Joan Carles, la Dolors, la Feli i el seu fill, que ens tiraven arròs, vam rodar la sortida de l'església de la nostra parella.

D'anècdota, una de ben bona: mentre travessàvem la Ronda Santa Maria vestits de nuvis i amb la gent cridant-nos "viva los novios!", la Cristina patia per no trobar-se cap conegut, doncs ningú del seu entorn sabia que rodava aquesta escena. Arribats ja al davant de l’església, seguíem comentant lo improbable d'una circumstància així, i en aquestes que apareix.. el seu germà, que l'havia vist! Quin fart de riure! I quina intuïció la de la Cristina!

Casament no va ser un sinó dos, doncs la pel•lícula té doble seqüència final abans del final-final. El segon, que representa que és pel Civil, el vam fer davant l'Ajuntament de Barberà i, evidentment, amb tota l'expectació dels no pocs Barberencs i Barberenques que a les 7 de la tarda surten a passejar. L'acord amb l'Ajuntament incloïa l’escombrada de l'arròs, així que després vam tenir que netejar tot l'escampall.

El mes de Juny també vaig rodar 3 entrevistes més, però la resta de feina va ser més aviat de preparació. Visites al Consell de Joves i trobades amb el Juan Carlos, per preparar el concert de Juankartom, visites al Principal i a la Faràndula per veure si m'hi deixen filmar.. i també un grapat d'hores amb la Dolors i la Maria Carme per anar construint el traje de Quixot de la Informació.

Però tot això vindrà més endavant..

Anselmo a la Rambla de Barcelona

Mira que feia mesos que volia baixar a entrevistar els quioscs de la Rambla de Barcelona.. Casualitats de la vida, vaig estar a punt d'anar-hi l'endemà de la victòria del Barça a la Champiñons, però un "no sé què" em va dir que millor deixar-ho.. Barcelona havia d'aparèixer normal i no ressacosa de Blau-grana i anti-avalots.. Així que quan la Nadia em va dir de trobar-nos-hi el dimarts següent, vaig saber que el moment havia arribat.

Amb la Nadia compartim una visió de la vida i passió per la fotografia, i apart de ser una gran amiga, ells sap de PQ?PQ? des dels seus vertaders inicis, quan jo encara no tenia clar si l'Anselmo havia de perseguir molinets o receptes de cuina.. Fa dos anys enrere, ella va ser la primera persona a veure sortir de la caixa la SONY HDV que acabava de comprar expressament per a la pel•lícula.. així que no vaig dubtar ni un moment en deixar la càmera a les seves mans per filmar la very first aparició de l'Anselmo. I a sobre ella ho va considerar un honor. T'estimo Nadia!

Dit i fet, a les 12 del migdia ens vem trobar a la porta de la FNAC i vam baixar tot xino-xano fins al peu de la Rambla tocant a Colom. Allà mateix em vaig disfressar d'Anselmo, i micro en mà, vam fer l'escena desenfocada que obre la pel•lícula:

- Pedro? Me tienes? Me tienes ya?

Després vam entrevistar tots i cadascun dels quioscs fins a Plaça Catalunya:

- ¿Le puedo hacer una pregunta para un documental? ¿Usted vende molinillos? ¿Porqué cree que la gente compra molinillos?

Les respostes les veureu a la pel•lícula.

Gràcies, Nadia.

Anselmo a la feina II

Com ja he explicat, les escenes al despatx del jefe de l'Anselmo les vam rodar a Laubat, però les de l'autèntic lloc de treball del nostre heroi, requerien un espai més similar a una oficina, amb gent, pantalles i xivarri, i per això, el passat divendres 29 de Maig vam moure tot l'equip de rodatge ( ejem! ) cap a cèl•lula, un estudi de disseny gràfic i publicitat situat al centre de Sabadell.

De figurants, aquesta vegada, el Toni, la Puri, l'Albert Rovira i l'Àfrica, vinguda expressament des de Manresa. També venien el Víctor Colomer en el seu paper de jefe i la Neus Fígols com Sònia ( companya de feina de l'Anselmo ). Com a càmera, el mateix Martí de cèl•lula.

El Víctor va venir equipat amb 4 camises i 4 corbates per poder triar, me les va posar sobre una taula, i jo, per primera vegada, vaig tenir l'experiència més similar al què ha de ser rodar amb mitjans. Vaig escollir camisa taronja i corbata groga sobre traje verd, doncs m'agrada retratar als jefes-cabrons com a pimpollos irritable-fluorescents. Vés a saber, imatges que un té al cap per no sé quina raó. El cas és que va quedar la mar de bé i el Víctor va brodar el seu paper.

El rodatge, com sempre, va ser més llarg del què esperava, i ja la primera hora va anar sencera a muntar focos, moure o treure pantalles i connectar i desconnectar ordinadors. Martí, quina paciència! gràcies, de veritat!

Després van venir les 12, si! 12! repeticions de la vinguda del jefe a la taula de l'Anselmo i les 6 de contraplà. La conversa entre el Toni i l'Anselmo, la baixada de les escales, Anselmo és acomiadat i la trucada a l'importador, i en aquestes que s'havien fet les 7 de la tarda i l'Àfrica va haver de marxar sense ni treure el nas a una trista escena.. suposo que els cinèfils de mentalitat futbolera dirien "el cine es asín".

Vam acabar cap a les 8 del vespre, acomiadant-nos apressadament amb l'Albert i el Martí que feien tard, mentre la resta baixaven al Viena a fer una cervesa i jo guardava tots els trastos abans de compartir amb ells una estona a la terrassa de la Gran Via. Després, venia l'estrena de "Hairspray", a Sant Oleguer, per veure la Cristina, el Joan Carles i tanta altre gent que surt a la pel•lícula, amb els del sopar al que no vaig poder anar, perquè estava filmant, però això és una altre història..

Gràcies Martí, Víctor, Neus, Albert, Puri, Toni, Àfrica...

Retorno a Laubat

Permeteu-me un títol evocatiu com aquest, en referència a la mítica sèrie anglesa, però és que s'ha fet tant excepcional poder-hi anar cada vegada i faig anar tant de corcoll a la Cristina, que el divendres em va dir que hi filméssim per darrera vegada. De tot això a Brideshead, només hi ha una connexió en la meva atabalada xarxa neuronal..

La resta d'escenes les filmarem a cèl.lula, un estudi de disseny gràfic de Sabadell, on ubicarem el meollo de l'empresa on treballa l'Anselmo, tot connectant la part noble ( el jefe ) i la plebea, a través de l'escala de parets blanques i l'ascensor que ambdues tenen en comú. Malabars que s'han de fer quan no tens cales però si gent que et dóna suport.

Permeteu-me dir també que la setmana va ser feixuga. No és aquest un blog per explicar només el què va bé i callar allò que no. Al pan-pan i al vino-vino, que diria el Pedro. Estem a l'època dels "reality", no? Doncs això és un Reality film-blog. Vull transmetre, tal qual és, un rodatge d'aficionats que ho volen fer bé.

Però tornem al tema. Dic que la setmana va ser feixuga perquè érem ja dimecres i la convocatòria de figurants no va tenir massa èxit i jo em veia a venir un marró per a fer totes les escenes pendents. A la vegada, fer totes les escenes implicava entrar en un problema de racord important: el pentinat de l'Anselmo ( és a dir el meu ) sense canvis i barrejat en diverses escenes ubicades en temps i mides de cabell diferents.

Així les coses, dijous passat va ser un dia de nervis important, tot intentant quadrar les agendes de només la Neus, el Víctor, el Kanyi i la Crístina.

Afortunadament l'endemà al migdia les coses es posaven a lloc: tothom podia venir a les 4 de la tarda i amb la decisió de gravar exclusivament les escenes del despatx salvàvem el problema de racord. El que semblava un problema era també la seva solució.

Vam filmar 3 mitges escenes: Els plans subjectius de la topada de l'Anselmo amb les monges ( sense monges, clar ) i les dues escenes del despatx del jefe: "Anselmo no és jefe" i "Cagun la regalèssia", ambdues amb una impressionant actuació del Víctor Colomer, que es va ficar en el paper de "jefe-cabró" com si ho hagués estat tota la seva vida.

Suposo que només amb el nom de l'escena no s'acaba d'entendre què hi passa però “hasta aquí quiero leer”. Això és un film-blog i no pas la pel•lícula itself.

Fins aviat.

Postdata 1: "Quan les coses van maldades, deixa d'obsessionar-te en el que va malament i mira el què va bé.."

Postdata 2: "Quan s'acosta la lluna nova, fixa’t en la postdata 1".

La cua de l'Imperial

Diuen que després de la pluja sempre surt el sol i l'endemà de l'escena del restaurant ja estàvem a punt per filmar a la plaça del cinema Imperial de Sabadell, en cas que fos així.

Les dues escenes, ( o més aviat flashos, degut a la seva curta durada ) corresponen al final de la pel•lícula, quan presentem l'èxit del documental de l'Anselmo en la seva versió glamourosa ( una cua llaaaarga i plena de gent ) i la real ( 4 gats ).

Abans, però, calia reunir tot aquesta gent, i també comptar amb els permisos adients ( tant demanar permisos i encara espero que algú me’ls demani, un dia em posaré a filmar als morros d'un urbano ).

El cas és que a quarts de 7 de la tarda, ens vem aplegar una quinzena de persones, entre amics ( Rosa, Sole, Carles, Nadia, Xavi ) gent de teatre de Sant Oleguer ( Dolors, Rosalia ) algun familiar ( Carlos, Cati ) i els seus acompanyants.

Els que faltaven fins arribar a la trentena van sortir d'entre la mateixa gent que aquella hora va al cine i/o per la Rambla i en acabat els vaig demanar el nom per posar-los al crèdits.

Com deia, son dues escenes hiper curtes, però també s'han de fer i algú hi ha de sortir..

Gràcies a tothom!

La Sandra i l'Anselmo busquen restaurant

Suposo que és comprensible que m'hagi de veure enganxat a les prediccions meteorològiques, i és que el mal temps m'ha esgarriat més d'una jornada, i els dies radiants també.

Per a aquesta escena necessitava un restaurant, que li anés bé a la Cristina i al càmera entre 2 i 7 de la tarda, que plogués i que fos dijous, i afortunadament la quadratura del cercle es va donar el darrer 14 de Maig.

Tot això per reflexar el dramatisme d'una relació en la que la Sandra es vol casar i l'Anselmo nomes pensa en molinets. Per ser feliç cal anar alhora, amb la parella, amb el temps i amb el món i cal mostrar què passa quan no és així.

- ¿Tenia que ser hoy? diu ell tot mirant al cel..

Una altre cosa és que mitja hora abans, l'Enric em fes saber que ell no podia venir a filmar i haver de reclutar a la meva germana sense ni avisar. I val a dir que ho va fer la mar de bé. O com la Cristina que també es va saltar l'hora de dinar, o la Feli, que hi posava el cotxe i que va tornar més tard quan em vaig adonar que m'havia oblidat d'una escena.. D'esforç i sacrificis en fem tots aquí.

El meu agraïment a l'Helena, la Cristina i la Feli i també al Joan Antoni del restaurant Castell-Arnau, que tant amablement ens va deixar anar-hi a filmar.

El veí "biologo"

Cap de setmana=filmem. Això és lo que voldria jo sempre i sembla que passada la penúria d'Abril, aquest mes és així.

Dissabte 9 anava bé a l'Enric, a l'Albert que baixava de la Seu d'Urgell i al meu veí Joan amb qui toquem pati amb pati, així que no vam perdre l'ocasió.

D'invitada extra, aquesta vegada, la Carmen, una gallina cedida per la Granja d'ous biològics "La Roca" de Sant Llorenç Savall, amb la que vaig conviure el cap de setmana i val a dir que es va portar molt bé.

El "biologo" és el veí de l'Anselmo. Un tio hippy que viu amb una gallina i amb el que s'ajuden mútuament en aquelles petites ( i no tant petites ) coses amb les que s'ajuden els que viuen a prop. No vull dir més, però els ous de la Carmen tenen la seva importància al final de la pel•lícula..

Extraordinari el treball de l'Albert. Histriònic i amistós, tal com jo imaginava el personatge. També vull agrair al Joan que ens deixes ficar-nos a casa seva amb el focos i tota la mandanga i a l'Enric per venir a filmar després de dormir nomes 4 hores.

Coq, coq, coq, cooooooq!!

El Pedro visita l'Anselmo

Efectivament, el Maig s'ha animat i era dia 1 que ja rodàvem al pati de casa meva amb la taula i les cadires del Joan Carles.

En aquesta escena l'Anselmo passa per hores baixes i el Pedro el ve a veure. Com podreu comprendre no vull avançar el contingut de l'escena, però si vull dir que estic molt content del resultat.

A més vam comptar amb l'ajuda de l'Enric a la càmera i la Marta Andreu a la girafa de so ( un pal amb un micro a la punta ).

Tenir 4 ulls atents al guió i a les errades de racord és tot un luxe.

Incorporacions i novetats

Abril de 2008 també ha donat els seus fruits en forma de contactes. En l'aspecte musical, Aleix Creus ( per a alguns, el Ray Charles de Sabadell i veu de la ja desapareguda i mítica banda "La Madam"), ens donarà un cop de mà amb un dels temes de la pel·lícula que estic composant.

S'incorporen també "Juanjartom", una banda de Rock que faran la seva aparició en una escena de desfase i alcohol del Pedro i l'Anselmo. No et perdis "Soy un tio guay". Ara ja nomes falta trobar 60 persones, una sala i que no ens cobrin.. ep! I ho trobarem eh!

És ja gairebé segur que l'actriu Mercè Llorens ens brindarà un "cameo" en la nostra història. La Mercè té llarga experiència en cinema i series de TV i afortunadament és família per banda del meu Pare. També m'agradaria comptar amb el Ramon Madaula, però entre "El llibertí" i "Ventdelplà" que no para mai a casa.

També s'incorpora l'Albert López com a "biólogo", el veí de l'Anselmo. L’Albert viu a La Seu d'Urgell, ha fet teatre, va estar amb La Fura dels Baus i baixarà a donar-nos un cop de mà.

Last but not least, agraeixo al Joan Carles Cusidó del restaurant "La Cantonada", que m'hagi deixat la taula rodona i les cadires que em feien falta. Les hi vaig recollir dijous i l'endemà ja filmàvem.. però això ve després.

Espero no equivocar-me, però diria que Maig serà més animat que Abril.. Gràcies a tots!