Permeteu-me un títol evocatiu com aquest, en referència a la mítica sèrie anglesa, però és que s'ha fet tant excepcional poder-hi anar cada vegada i faig anar tant de corcoll a la Cristina, que el divendres em va dir que hi filméssim per darrera vegada. De tot això a Brideshead, només hi ha una connexió en la meva atabalada xarxa neuronal..
La resta d'escenes les filmarem a cèl.lula, un estudi de disseny gràfic de Sabadell, on ubicarem el meollo de l'empresa on treballa l'Anselmo, tot connectant la part noble ( el jefe ) i la plebea, a través de l'escala de parets blanques i l'ascensor que ambdues tenen en comú. Malabars que s'han de fer quan no tens cales però si gent que et dóna suport.
Permeteu-me dir també que la setmana va ser feixuga. No és aquest un blog per explicar només el què va bé i callar allò que no. Al pan-pan i al vino-vino, que diria el Pedro. Estem a l'època dels "reality", no? Doncs això és un Reality film-blog. Vull transmetre, tal qual és, un rodatge d'aficionats que ho volen fer bé.
Però tornem al tema. Dic que la setmana va ser feixuga perquè érem ja dimecres i la convocatòria de figurants no va tenir massa èxit i jo em veia a venir un marró per a fer totes les escenes pendents. A la vegada, fer totes les escenes implicava entrar en un problema de racord important: el pentinat de l'Anselmo ( és a dir el meu ) sense canvis i barrejat en diverses escenes ubicades en temps i mides de cabell diferents.
Així les coses, dijous passat va ser un dia de nervis important, tot intentant quadrar les agendes de només la Neus, el Víctor, el Kanyi i la Crístina.
Afortunadament l'endemà al migdia les coses es posaven a lloc: tothom podia venir a les 4 de la tarda i amb la decisió de gravar exclusivament les escenes del despatx salvàvem el problema de racord. El que semblava un problema era també la seva solució.
Vam filmar 3 mitges escenes: Els plans subjectius de la topada de l'Anselmo amb les monges ( sense monges, clar ) i les dues escenes del despatx del jefe: "Anselmo no és jefe" i "Cagun la regalèssia", ambdues amb una impressionant actuació del Víctor Colomer, que es va ficar en el paper de "jefe-cabró" com si ho hagués estat tota la seva vida.
Suposo que només amb el nom de l'escena no s'acaba d'entendre què hi passa però “hasta aquí quiero leer”. Això és un film-blog i no pas la pel•lícula itself.
Fins aviat.
Postdata 1: "Quan les coses van maldades, deixa d'obsessionar-te en el que va malament i mira el què va bé.."
Postdata 2: "Quan s'acosta la lluna nova, fixa’t en la postdata 1".
La resta d'escenes les filmarem a cèl.lula, un estudi de disseny gràfic de Sabadell, on ubicarem el meollo de l'empresa on treballa l'Anselmo, tot connectant la part noble ( el jefe ) i la plebea, a través de l'escala de parets blanques i l'ascensor que ambdues tenen en comú. Malabars que s'han de fer quan no tens cales però si gent que et dóna suport.
Permeteu-me dir també que la setmana va ser feixuga. No és aquest un blog per explicar només el què va bé i callar allò que no. Al pan-pan i al vino-vino, que diria el Pedro. Estem a l'època dels "reality", no? Doncs això és un Reality film-blog. Vull transmetre, tal qual és, un rodatge d'aficionats que ho volen fer bé.
Però tornem al tema. Dic que la setmana va ser feixuga perquè érem ja dimecres i la convocatòria de figurants no va tenir massa èxit i jo em veia a venir un marró per a fer totes les escenes pendents. A la vegada, fer totes les escenes implicava entrar en un problema de racord important: el pentinat de l'Anselmo ( és a dir el meu ) sense canvis i barrejat en diverses escenes ubicades en temps i mides de cabell diferents.
Així les coses, dijous passat va ser un dia de nervis important, tot intentant quadrar les agendes de només la Neus, el Víctor, el Kanyi i la Crístina.
Afortunadament l'endemà al migdia les coses es posaven a lloc: tothom podia venir a les 4 de la tarda i amb la decisió de gravar exclusivament les escenes del despatx salvàvem el problema de racord. El que semblava un problema era també la seva solució.
Vam filmar 3 mitges escenes: Els plans subjectius de la topada de l'Anselmo amb les monges ( sense monges, clar ) i les dues escenes del despatx del jefe: "Anselmo no és jefe" i "Cagun la regalèssia", ambdues amb una impressionant actuació del Víctor Colomer, que es va ficar en el paper de "jefe-cabró" com si ho hagués estat tota la seva vida.
Suposo que només amb el nom de l'escena no s'acaba d'entendre què hi passa però “hasta aquí quiero leer”. Això és un film-blog i no pas la pel•lícula itself.
Fins aviat.
Postdata 1: "Quan les coses van maldades, deixa d'obsessionar-te en el que va malament i mira el què va bé.."
Postdata 2: "Quan s'acosta la lluna nova, fixa’t en la postdata 1".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada