“Sufre, Mamón”

El títol de l’entrada no te tant a veure amb l’escena en si, sinó amb el que ha costat fer-la..

El paper de pidolaire el tenia adjudicat el Joan Carles des de fa potser un any, però no va començar a tenir prioritat fins fa unes setmanes, quan em vaig adonar que sent una escena de nit i al carrer, amb l’horari d’estiu, cada cop l’hauríem de fer més i més tard.

Per a més INRI, el Joan Carles només té els dijous disponibles, però ara que està a punt d’estrenar el musical “Avenue Q”, ni això, així que em va haver de fer un forat “in extremis”, sota la pena d’esgotar el permís de l’Ajuntament que vaig sol•licitar per a 3 dijous consecutius i que evidentment després ningú no ens va demanar.

Però sobretot, sobretot, no havia de ploure.. Va ser just muntar la paradeta a un dels bancs de l’Avinguda Estrasburg i caure les primeres gotes.. Quasi em salten les llàgrimes.

Afortunadament, després d’un petit recés, i com si la pluja s’hagués conformat amb nomes l’ensurt, les gotes van deixar de caure i fins i tot el terra es va assecar.. El Pere va poder agafar la càmara, el Joan Carles va tornar al seu banc a menjar-se les llenties i l’Anselmo li va poder preguntar perquè viu al carrer..

I a mi em van tornar la noia de la cançó. La mateixa tonada que ens permet seguir avançant passet a passet i que fa que cada vegada falti menys per acabar.

Gràcies Joan Carles, gràcies Pere, gràcies Pluja.