KK! Kamera Kaput!

Merda! Merda! I més Merda!!

Ahir vam anar a gravar a la UAB amb l’Helena i, de cop, els menús de la càmara van deixar de funcionar.

Vaig poder enregistrar el què volia però sense fer cap ajustament, així que a la tarda ja la vaig portar al servei tècnic. Espero que no tardin gaire i que la clatellada no sigui gaire gran.

Mentrestant, “Show must go on”. Si algú té, o coneix d’algú que tingui una camera HDV que permeti connectors de so XLR i ajustaments “cineframe” em farà un gran favor..

Teikitisi, que diuen els japos que saben anglès.. Brrr!!

Chajo, el mecànic de confiança

En la idea original del guió, que l’Anselmo tingués el cotxe “en el taller” el dia que havia d’anar a una festa amb la Sandra, era més aviat per posar chispes a una relació que no flueix, que no pas una altre cosa, però una veueta em va dir que podia convertir aquest cotxe en quelcom més especial dins la història.

El cotxe de l’Anselmo havia de ser tant particular com ell mateix, així que vaig estar buscant un 2CV model Charleston, que com que no sortia, després va passar a ser un Wolkswagen Escarbat i que finalment semblava que hauria de ser un Seat 600, fins que vaig quedar amb el Chajo.

El Chajo és amb qui jo pensava per al paper de mecànic. Ha fet algun curtmetratge, li agrada deixar-se anar amb l’harmònica i posar-se en altres pells, i també és amic del Josep Pont del garatge Condal de Sabadell, i un dels seus mecànics, el Pedro, té un 2CV en perfecte estat. Les cadenes de casualitats, de vegades, son així.

Però tornant a la història, lo millor d’aquest cotxe tant especial, és que em permet mostrar els lligams que tenim les persones amb les coses, i la importància de saber triar entre molinets inertes i molinets amb cor.

El meu agraïment més sincer al Pedro, al Chajo, al Josep Pont, i a l’Helena, per la seva col•laboració en les escenes que vam poder gravar dijous passat.

Pepita, la veïna de l’Anselmo

Tinc una veïna de certa edat que és tot un caràcter, però amb qui tinc una excel•lent relació que d’altres no s’expliquen, ni de vegades jo tampoc.

Ella em va inspirar el personatge de la Pepita, que juntament amb el “biólogo” i els joves de dalt conformen l’univers quotidià de l’Anselmo.

La Pepita, a la peli, és la veu de l’experiència. Es troben amb l’Anselmo a l’escala i xerren de les coses mundanes que normalment xerrem amb els veïns, però la Pepita té bon cor i ensuma molt del que li passa al nostre personatge. Vídua d’un enginyer de molins, cap al final de la història, el fa passar a casa seva i li dóna una bona lliçó..

Històries apart, poder comptar amb tota una professional com la Pepita Alguersuari per a fer aquest personatge, que ha treballat en cinema, teatre i televisió, és tot un luxe i un enorme plaer.

Gràcies Pepita, Pere, Helena i al meu Pare, que es va quedar tancat a l’habitació amb el gos per no molestar.

Ah! Això va ser dijous passat!

Gràcies Flipper!

Seguint amb les escenes de cap al final, l’Anselmo visita l’amic Flipper per ensenyar-li una renovada visió del documental..

- Osti! Yo tambien salgo? – diu el Flipper..
- Claro!

Una curta escena a la que també calia trobar el qui, el quan i l’on.. i que es va fer dimecres passat a Control Multimedia.

Gràcies Centelles! Gràcies Martinoy!

“Anselmo busca inversor”

Per primera vegada, vaig amb una setmana de retard al blog, tinc 3 escenes a comentar i estic la mar de content d’anar tant endarrerit!

Aquesta escena de cap al final que vam fer dilluns passat, requeria un despatx lúgubre, fosc i tenebrós, i també ple de fum de puro com el que suposadament fumen les fastigoses alimanyes que viuen de deixar diners a interessos abusius.

El que no em podia imaginar és que aquest espai amb taula de roure i caixa de caudals ( el telèfon, la làmpara i el cendrer els hi vam afegir ) seria el mateix despatx del Josep Lluis, gran amic i persona i que veureu com a importador a la peli.

El nostre heroi hi acudeix com a últim recurs per finançar el seu documental, però la resposta de l’inversor és un : “sus garantias son insuficientes”.. Afirmació que l’Anselmo contesta tot deixant-li el dvd amb un “le conviene ver el final”..

En fi, no puc explicar més..

Excel•lent escena aconseguida gràcies a la paciència i bon fer del Francesc en el seu paper d’inversor i al Josep Lluis, que em va deixar capgirar i fumar el seu despatx i encara a sobre ens va ajudar.

“Sufre, Mamón”

El títol de l’entrada no te tant a veure amb l’escena en si, sinó amb el que ha costat fer-la..

El paper de pidolaire el tenia adjudicat el Joan Carles des de fa potser un any, però no va començar a tenir prioritat fins fa unes setmanes, quan em vaig adonar que sent una escena de nit i al carrer, amb l’horari d’estiu, cada cop l’hauríem de fer més i més tard.

Per a més INRI, el Joan Carles només té els dijous disponibles, però ara que està a punt d’estrenar el musical “Avenue Q”, ni això, així que em va haver de fer un forat “in extremis”, sota la pena d’esgotar el permís de l’Ajuntament que vaig sol•licitar per a 3 dijous consecutius i que evidentment després ningú no ens va demanar.

Però sobretot, sobretot, no havia de ploure.. Va ser just muntar la paradeta a un dels bancs de l’Avinguda Estrasburg i caure les primeres gotes.. Quasi em salten les llàgrimes.

Afortunadament, després d’un petit recés, i com si la pluja s’hagués conformat amb nomes l’ensurt, les gotes van deixar de caure i fins i tot el terra es va assecar.. El Pere va poder agafar la càmara, el Joan Carles va tornar al seu banc a menjar-se les llenties i l’Anselmo li va poder preguntar perquè viu al carrer..

I a mi em van tornar la noia de la cançó. La mateixa tonada que ens permet seguir avançant passet a passet i que fa que cada vegada falti menys per acabar.

Gràcies Joan Carles, gràcies Pere, gràcies Pluja.