Retorno a Laubat

Permeteu-me un títol evocatiu com aquest, en referència a la mítica sèrie anglesa, però és que s'ha fet tant excepcional poder-hi anar cada vegada i faig anar tant de corcoll a la Cristina, que el divendres em va dir que hi filméssim per darrera vegada. De tot això a Brideshead, només hi ha una connexió en la meva atabalada xarxa neuronal..

La resta d'escenes les filmarem a cèl.lula, un estudi de disseny gràfic de Sabadell, on ubicarem el meollo de l'empresa on treballa l'Anselmo, tot connectant la part noble ( el jefe ) i la plebea, a través de l'escala de parets blanques i l'ascensor que ambdues tenen en comú. Malabars que s'han de fer quan no tens cales però si gent que et dóna suport.

Permeteu-me dir també que la setmana va ser feixuga. No és aquest un blog per explicar només el què va bé i callar allò que no. Al pan-pan i al vino-vino, que diria el Pedro. Estem a l'època dels "reality", no? Doncs això és un Reality film-blog. Vull transmetre, tal qual és, un rodatge d'aficionats que ho volen fer bé.

Però tornem al tema. Dic que la setmana va ser feixuga perquè érem ja dimecres i la convocatòria de figurants no va tenir massa èxit i jo em veia a venir un marró per a fer totes les escenes pendents. A la vegada, fer totes les escenes implicava entrar en un problema de racord important: el pentinat de l'Anselmo ( és a dir el meu ) sense canvis i barrejat en diverses escenes ubicades en temps i mides de cabell diferents.

Així les coses, dijous passat va ser un dia de nervis important, tot intentant quadrar les agendes de només la Neus, el Víctor, el Kanyi i la Crístina.

Afortunadament l'endemà al migdia les coses es posaven a lloc: tothom podia venir a les 4 de la tarda i amb la decisió de gravar exclusivament les escenes del despatx salvàvem el problema de racord. El que semblava un problema era també la seva solució.

Vam filmar 3 mitges escenes: Els plans subjectius de la topada de l'Anselmo amb les monges ( sense monges, clar ) i les dues escenes del despatx del jefe: "Anselmo no és jefe" i "Cagun la regalèssia", ambdues amb una impressionant actuació del Víctor Colomer, que es va ficar en el paper de "jefe-cabró" com si ho hagués estat tota la seva vida.

Suposo que només amb el nom de l'escena no s'acaba d'entendre què hi passa però “hasta aquí quiero leer”. Això és un film-blog i no pas la pel•lícula itself.

Fins aviat.

Postdata 1: "Quan les coses van maldades, deixa d'obsessionar-te en el que va malament i mira el què va bé.."

Postdata 2: "Quan s'acosta la lluna nova, fixa’t en la postdata 1".

La cua de l'Imperial

Diuen que després de la pluja sempre surt el sol i l'endemà de l'escena del restaurant ja estàvem a punt per filmar a la plaça del cinema Imperial de Sabadell, en cas que fos així.

Les dues escenes, ( o més aviat flashos, degut a la seva curta durada ) corresponen al final de la pel•lícula, quan presentem l'èxit del documental de l'Anselmo en la seva versió glamourosa ( una cua llaaaarga i plena de gent ) i la real ( 4 gats ).

Abans, però, calia reunir tot aquesta gent, i també comptar amb els permisos adients ( tant demanar permisos i encara espero que algú me’ls demani, un dia em posaré a filmar als morros d'un urbano ).

El cas és que a quarts de 7 de la tarda, ens vem aplegar una quinzena de persones, entre amics ( Rosa, Sole, Carles, Nadia, Xavi ) gent de teatre de Sant Oleguer ( Dolors, Rosalia ) algun familiar ( Carlos, Cati ) i els seus acompanyants.

Els que faltaven fins arribar a la trentena van sortir d'entre la mateixa gent que aquella hora va al cine i/o per la Rambla i en acabat els vaig demanar el nom per posar-los al crèdits.

Com deia, son dues escenes hiper curtes, però també s'han de fer i algú hi ha de sortir..

Gràcies a tothom!

La Sandra i l'Anselmo busquen restaurant

Suposo que és comprensible que m'hagi de veure enganxat a les prediccions meteorològiques, i és que el mal temps m'ha esgarriat més d'una jornada, i els dies radiants també.

Per a aquesta escena necessitava un restaurant, que li anés bé a la Cristina i al càmera entre 2 i 7 de la tarda, que plogués i que fos dijous, i afortunadament la quadratura del cercle es va donar el darrer 14 de Maig.

Tot això per reflexar el dramatisme d'una relació en la que la Sandra es vol casar i l'Anselmo nomes pensa en molinets. Per ser feliç cal anar alhora, amb la parella, amb el temps i amb el món i cal mostrar què passa quan no és així.

- ¿Tenia que ser hoy? diu ell tot mirant al cel..

Una altre cosa és que mitja hora abans, l'Enric em fes saber que ell no podia venir a filmar i haver de reclutar a la meva germana sense ni avisar. I val a dir que ho va fer la mar de bé. O com la Cristina que també es va saltar l'hora de dinar, o la Feli, que hi posava el cotxe i que va tornar més tard quan em vaig adonar que m'havia oblidat d'una escena.. D'esforç i sacrificis en fem tots aquí.

El meu agraïment a l'Helena, la Cristina i la Feli i també al Joan Antoni del restaurant Castell-Arnau, que tant amablement ens va deixar anar-hi a filmar.

El veí "biologo"

Cap de setmana=filmem. Això és lo que voldria jo sempre i sembla que passada la penúria d'Abril, aquest mes és així.

Dissabte 9 anava bé a l'Enric, a l'Albert que baixava de la Seu d'Urgell i al meu veí Joan amb qui toquem pati amb pati, així que no vam perdre l'ocasió.

D'invitada extra, aquesta vegada, la Carmen, una gallina cedida per la Granja d'ous biològics "La Roca" de Sant Llorenç Savall, amb la que vaig conviure el cap de setmana i val a dir que es va portar molt bé.

El "biologo" és el veí de l'Anselmo. Un tio hippy que viu amb una gallina i amb el que s'ajuden mútuament en aquelles petites ( i no tant petites ) coses amb les que s'ajuden els que viuen a prop. No vull dir més, però els ous de la Carmen tenen la seva importància al final de la pel•lícula..

Extraordinari el treball de l'Albert. Histriònic i amistós, tal com jo imaginava el personatge. També vull agrair al Joan que ens deixes ficar-nos a casa seva amb el focos i tota la mandanga i a l'Enric per venir a filmar després de dormir nomes 4 hores.

Coq, coq, coq, cooooooq!!

El Pedro visita l'Anselmo

Efectivament, el Maig s'ha animat i era dia 1 que ja rodàvem al pati de casa meva amb la taula i les cadires del Joan Carles.

En aquesta escena l'Anselmo passa per hores baixes i el Pedro el ve a veure. Com podreu comprendre no vull avançar el contingut de l'escena, però si vull dir que estic molt content del resultat.

A més vam comptar amb l'ajuda de l'Enric a la càmera i la Marta Andreu a la girafa de so ( un pal amb un micro a la punta ).

Tenir 4 ulls atents al guió i a les errades de racord és tot un luxe.

Incorporacions i novetats

Abril de 2008 també ha donat els seus fruits en forma de contactes. En l'aspecte musical, Aleix Creus ( per a alguns, el Ray Charles de Sabadell i veu de la ja desapareguda i mítica banda "La Madam"), ens donarà un cop de mà amb un dels temes de la pel·lícula que estic composant.

S'incorporen també "Juanjartom", una banda de Rock que faran la seva aparició en una escena de desfase i alcohol del Pedro i l'Anselmo. No et perdis "Soy un tio guay". Ara ja nomes falta trobar 60 persones, una sala i que no ens cobrin.. ep! I ho trobarem eh!

És ja gairebé segur que l'actriu Mercè Llorens ens brindarà un "cameo" en la nostra història. La Mercè té llarga experiència en cinema i series de TV i afortunadament és família per banda del meu Pare. També m'agradaria comptar amb el Ramon Madaula, però entre "El llibertí" i "Ventdelplà" que no para mai a casa.

També s'incorpora l'Albert López com a "biólogo", el veí de l'Anselmo. L’Albert viu a La Seu d'Urgell, ha fet teatre, va estar amb La Fura dels Baus i baixarà a donar-nos un cop de mà.

Last but not least, agraeixo al Joan Carles Cusidó del restaurant "La Cantonada", que m'hagi deixat la taula rodona i les cadires que em feien falta. Les hi vaig recollir dijous i l'endemà ja filmàvem.. però això ve després.

Espero no equivocar-me, però diria que Maig serà més animat que Abril.. Gràcies a tots!

Abril pluges mil... Quina merda!

Tot i tenir tots els permisos per rodar tant a Barcelona com a Sabadell, Abril de 2008 ha estat un mes nefast en quant a metratge. Entre pluges, vacances de Setmana Santa i situacions personals dels membres de l'equip, no va haver-hi manera de lligar cap escena important.

Lo bo que té la pluja, per altre part, és que em fa sentir més còmode tancat a casa i treballant a l'ordinador en les tasques de muntatge. Aquest aspecte requereix un estat d’ànim especial ( al menys per a mi ), doncs és com enfrontar-te a un trencaclosques: fàcilment pots trobar-te davant de 30 o 40 tomes que has de fer lligar amb fluïdesa tant a nivell d'imatge com de so.

Primer de tot, els gestos dels personatges han de quadrar. No si val tenir una mà a la butxaca i en el contraplà que aquesta aparegui al clatell. De vegades tens una bona imatge, però has de treure el so d'una altre toma i coordinar-lo amb els moviments de la boca. D'altres potser has de tapar alguna paraula o soroll indesitjat amb un espai de silenci. O potser l’ intercalació de tomes no funciona i has de deixar un sol plano o fins i tot suprimir-lo si tampoc aporta prou a l’historia.. Les combinacions son interminables i el mes d'Abril m'ha permès encarrilar unes quantes escenes.

Fora d'això, aquest mes es salva per l'entrevista a la iaia de la bombeta i la jornada a l'Eix Macià: amb el David mig agafat per una orella, ens vam dedicar a aturar a tot quisqui que passava per la zona del llac i vam obtenir un grapat d'entrevistes naturals, és a dir, amb tota l'espontaneïtat que dóna el fet de no haver-les preparat.

Va ser molt agradable constatar la predisposició de la gent a participar. La propera tanda la vull fer a la Rambla de Barcelona.

Anselmo al despatx

Just abans d'acabar Març, vaig tornar a Laubat a filmar una escena nocturna: l'Anselmo treballant al seu suposat despatx fins tard.. Tant tard que s'oblida que tenien una festa on anar ( la de la Marta ) i l'ha de trucar la Sandra per saber on para.

L'escena ajuda a construir la imatge inicial de l'Anselmo, més arreglat, responsable, amb despatx.. que mes endavant a la trama ens encarregarem de desfer.

Tècnicament, poca cosa a dir. L'horari d'hivern em va permetre gravar-la a les 8 de la tarda com si fos molt més tard. Pel que fa a la càmera, em vaig espavilar jo solet amb el trípode i sota l'atenta mirada de la Cristina.

Una vegada més, gràcies Cristina!