Er Niño der Kin

Fa dos anys, la loteria de Nadal no ens va fer fortuna i així vaig haver de tirar endavant la pel•lícula sense més mitjans que la paciència i la bona voluntat de tothom, cosa de la que en absolut me’n penedeixo doncs ha estat tota una experiència.

Ara que el projecte és proper al seu fi, em va tornar la idea de fer loteria i temptar la sort, a veure si a més de bon rotllo i una bonica història, podem repartir algun caleró a totes les persones que han participat.

En aquestes cavilacions em trobava una nit de fa 3 setmanes, quan de cop una xifra em va venir al cap: 25.783. Vaig apuntar el numero i l’endemà el vaig buscar a internet i ara ja el tinc reservat, aixi que tornem a jugar a la loteria, però aquesta vegada a la del Niño.

Er Niño del Kin, que el 2011 ja segur que veu la llum ..

;-)

I seguim amb la banda sonora..

La col•laboració amb l’Aleix Creus va ser tant gratificant a l’hora d’enregistrar “Porqué giran los molinos”, que vaig pensar a tornar a demanar-li un cop de mà amb el tema que obre la pel•lícula. Un tema instrumental que he composat jo mateix a la guitarra, però que m’atreia sentir-lo amb la sonoritat d’un piano.

Quan el vaig trucar fa quinze dies, el vaig trobar acomiadant-se de la platja en el seu darrer dia a Formentera, i em va semblar tant especial el moment que no li vaig voler dir res.

Avui però, aterrat ja de nou a Sabadell i aclimatant-se altre vegada al totxo, ens em trobat per començar a posar fil a l’agulla. Un divertit treball que inclou aprendre el llenguatge dels musics:

- Dinga, dinga, dung? Doncs?
- No, no, Dinga, dinga, da-dung!
- Ah! da-duung! vale.

Dunga, dunga, Aleix.

Canvi d’habitació!

No es que vulgui omplir ara aquest blog d’anodines tasques quotidianes, detallant quan faig el canvi d’armari, espolso les catifes o em rento les dents, però com podràs imaginar, el millor plató per a filmar les escenes casolanes de l’Anselmo és la meva pròpia casa i una part també important en la història era l’habitació.

Una habitació que vaig decidir capgirar i omplir de prestatges i llibres per així millor representar els mals de cap i les ànsies de respostes i coneixement del nostre personatge i amb la que he hagut de conviure mentre no s’haguessin completat totes les escenes. Tot plegat, poc més de 2 anys, amb un breu parèntesi l’any passat, quan vam enregistrar el final.

El canvi d’habitació és important perquè tanca un cercle, i en van quedant pocs.. Reconec que els llibres han estat una ajuda en les llargues nits d’insomni, però quines ganes tenia ja de treure-me’ls del damunt..

Gràcies.. er... cercle? llibres? Uix! Aquesta vegada no sé a qui donar les gràcies, així que les dono a tothom, sinó no hauria tancat res de res..

Arribada a la Torre Millenium

Com ja he dit anteriorment, el carrerón de l’Anselmo acaba a la Torre Millenium; però no et pensis que el pobre es creua tot el Vallès, sinó que a la pel•lícula m’he permès col•locar aquest edifici a Barna. Capritxets que tenim els directors..

El permís per a fer-ho estava concedit des de feia mesos gràcies a la intermediació de finques Bourgeois, però faltava posar-hi data, mantenir el ràcord de cabell, la bicicleta i que algú fes de càmera i tot això va quadrar meravellosament per a dissabte al matí.

L’Anselmo salta de la bici, puja els graons, la deixa a davant de l’entrada, creua la porta de vidre i espera neguitós un ascensor, que com sempre, tarda massa. That’s it. Però per acabar de copsar el frenesí de l’escena ho vam fer unes 12 vegades, des de diversos angles i sota l’astorada mirada del conserge. “Vaya palizón, eh!” em va dir..

Després va venir un autèntic regal, doncs ens va acompanyar al terrat de l’edifici, més amunt de la planta 23, i vam sortir a fumar, com la Marisa Paredes i la Candela Peña a la peli d'Agustí Villaronga "Després de la pluja". Les vistes són impressionants, tal i com podràs comprovar a un dels vídeos de la dreta.

Com sempre, no puc deixar d’agrair a l’Enric que vingués a filmar tot i l’encostipat i la son, les gestions de la Isabel de finques Bourgeois i també al conserge, Juan, la seva col.laboració.

Anselmo puja esperitat la Rambla Catalunya

L’escena de les monges va ser una de les primeres que varem gravar ara fa 2 anys a la feina de la Cristina, amb la Sole, Salut, Rita, Víctors, Kanyi, Neus.. L’Anselmo intenta evitar un desastre a la feina degut a un vídeo equivocat, però arriba tard i és acomiadat.

Va quedar pendent d’enregistrar però, la frenètica carrera que el nostre personatge empeny en bicicleta per tal d’evitar-ho, i això vam aconseguir, per fi, el darrer divendres.

Acompanyat per dos companys de feina, el Dani i l’Oscar, i amb una bicicleta vermella i una safata com a complements, ens vam desplaçar a BCN amb l’ intenció de plasmar una escena ben trepidant a la Rambla Catalunya, i saps que? Crec que ho vam aconseguir.

En aquesta escena l’Anselmo esquiva transit, multituds, salta voreres, derrapa i quasi atropella un cambrer que no estava prou a l’aguait ( el Daniel ), ja! Ja! Però sobretot, corre, pedala i pateix.

Una adrenalítica escena i matí en el que no ens vam estar d’entorpir el transit tant com va fer falta ni de filmar des del cotxe amb el capó de darrere obert per tal d’obtenir les imatges que necessitàvem. I afortunadament, aquesta vegada no va aparèixer cap urbano, doncs malgrat tenir permís, jo no les tenia totes. Uf!

El meu més que sincer agraïment al Daniel i a l’Oscar, a tot el personal del Bar Rovica que ens van deixar gravar l’escena del cambrer i encara ens van donar participacions de Loteria, i també al Toni Sitjas i la Marina per deixar-me tant amablement la bicicleta vermella i la safata respectivament.

Uf! Uf i Uf! Quin fart de pedalar! No et perdis una de les tomes que he penjat a la secció de vídeos de la dreta.

Que guay és quan tot surt rodó!

El nudo Gordiano i les tisores de l’Adela

Mira que portava setmanes fet un embolic amb les tomes de cabell llarg i les de cabell curt i posposant unes pendent de les altres. Amb el Martí no trobàvem el dia per enllestir la darrera i última sessió a Cèl•lula i també començava a urgir l’escena de la bicicleta a BCN i l’arribada a la Torre Millenium..

Afortunadament, la data de 5 de Novembre va aparèixer com a definitiva, i ja una setmana abans me’n vaig anar corrents a l’Anna Ferrer a desfer-me de les grenyes.

Puc jurar que després de més d’un any de no trepitjar una perruqueria, va ser un autèntic plaer posar-me a les mans de l’Adela i veure com segava els cabells que m’havien nuat les darreres setmanes.

El que vam fer després ve a continuació, però no me n’he pogut estar de dedicar-li una entrada.

Gràcies Adela. Gràcies Martí.