PQ?PQ? Encara cueja!

Després de gairebé 5 anys del mític passi del cinema Imperial i d'alguns altres, com el del Centre Namaskar i el de la Festa Major de la Vall d'Horta, encara em quedava el cuquet de presentar la pel.lícula a algún Festival, així que, amb l'experiència que donen les revisions, i els canvis que vaig anar intriduïnt al muntatge, per fi puc anunciar que PQ?PQ? segueix ben viva i ha estat enviada al Low Cost Film Festival (LCFF) de Barcelona!

Passi de PQ?PQ? al cinema Imperial

La notícia s’ha fet esperar, però valia la pena, doncs es confirma que hi haurà passi de PQ?PQ? al cinema Imperial de Sabadell!

Serà el 17 d’Abril a les 8 de la tarda, en la jornada “Made in Sabadell” que el Cineclub, amb la col•laboració de l’ajuntament, dedica a les produccions realitzades per directors de la ciutat.

Hi haurà photocall, catifa vermella i piscolabis, en el que serà, sens dubte, la “puesta de largo” tant esperada per tots. Un aconteixement ben especial per celebrar tot una gran aventura com aquesta.

Agraïments avui ben especialment per al Toni Carné del Cineclub, que amb el seu interès per la pel•lícula, m’ha proporcionat un bonic regal d’aniversari.

Moltes gràcies a tots els que ho heu fet possible!

I completem el film amb una col•laboració provinent dels USA

En Pat Gerke és un especialista en animacions 3D que viu i treballa a Portland, a l’estat d’Oregon. No el conec personalment, però vaig tenir la sort de conèixer la seva dona tot fent unes jornades del camí de Santiago i em vaig atrevir a demanar-li una petita animació molt especial que dóna el seu toc al final de la pel•lícula.

L’animació no va estar a temps per al passi de Barcelona, però no hi fa res, ara si està muntada i la veureu als passis que estic preparant per ben aviat.

Gràcies Pat i Amanda!

PQ?PQ? a nosolocine.net i nou tráiler

Estem en plenes vacances de Nadal, així que he aprofitat per fer quelcom que fa molt de temps que tenia ganes de fer, i que és no fer res.

Aquesta setmana he començat a activar-me però i el resultat és el nou tràiler o teaser, com es diu ara ¿?, de la peli.

També aprofito per enganxar tant la crítica com l'entrevista que em van fer els de nosolocine.net i que no podíen ser més favorables.

Espero que això em doni un cop de mà a l’hora de buscar productora.

Feliç 2012!

PQ?PQ? Premi al Festival Internacional Nunes de Barcelona!

Com si d’un somni es tractés, la peli acaba de guanyar el seu primer premi al primer festival on es presentava. Un premi i un festival molt de la mida de PQ?PQ?, i no perquè sigui petit, sinó per què és un festival que arrenca amb la seva primera edició i premia la creativitat per sobre dels recursos, tal com feia en José Maria Nunes i com jo mateix vaig haver de fer doncs no tenia altre remei.

El passi de dissabte va comptar amb una nombrosa presència sabadellenca tant d’actors, com de persones que, d’una manera o altre hi han col.laborat, i puc dir que a dins de la sala vaig tenir les millors sensacions que una experiència grupal i catàrtica com aquesta poden donar: el públic, riu, es tensa, s’emociona i es relaxa agraït amb el final, i tots junts vam fer un bon viatge portats per la màgia del cinema.

Després van venir petons, abraçades i un munt de felicitacions, i encara després, l’endemà, un premi inesperat, el del públic, que m’omple de satisfacció i em dóna ales per seguir empenyent aquesta bonica història encara una mica més.

A tots, moltíssimes gràcies, i gràcies també José Maria Nunes.

A les fotos, amb dos dels actors principals, la Cristina i el David, i amb el Daniel i el premi ( això petit que tinc a les mans ) :-)

I merchandising amb el Fieltro Moderno!

L’amiga Raquel, autora del blog “El fieltro moderno”, m’ha enviat des de Madrid un paquetet sorpresa amb uns preciosos molinets de feltre que repartiré entre la gent que ha participat al rodatge.

Així que, sense voler ni buscar-ho, ja tinc l’article de merchandising a punt. Qui vol molinets de feltre de PQ?PQ?

Moltíssimes gràcies, Raquel!

Molts d’altres articles i comandes a mida a :

elfieltromoderno.blogspot.com

Busco productora!

La peli està llesta, però ara ve el papeleo: demanar la qualificació per edats al ministeri, el certificat de nacionalitat espanyola i altres mandangues i també m’agradaria fer una masterització de so lo més professional possible, així que cerco una productora que doni aixopluc a aquest director i la seva criatura.

Cerco per Sabadell i Barcelona, així que si conèixes algú del sector que no tingui una cama de fusta, ull tapat i lloro a l’espatlla, passa’m el contacte..

Gràcies!

¿PQ?¿PQ? Al Festival Nunes de Barcelona!

La peli ha estat acceptada al festival! i ja té data de projecció: dissabte 17 de Desembre a les 10:30 del matí al Centre Cívic Urgell de Barcelona. Ah! I és entrada gratuïta!

Tot i que l’estrena de veritat l’estic preparant a Sabadell, serà una bona oportunitat de veure-la en pantalla gran i espero que un bon grapat de gent puguem baixar i fer força xerinola!

Aqui va l’enllaç amb el mapa i la programació, tot i que segons ells es diu ¿pk? i jo Kim Herrera:

http://www.butxaca.com/ca/directori/venueevents/3338


Ta-ta-ta-txaann!!

I per fi.. peli acabada!

Doncs Siiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!!!!! Finalment, he acabat la peli!! Han estat llargues nits fent les veus en off i polint els darrers detalls, però per fi ahir a la nit ho vaig donar per llest i aquest matí han acabat tots els renders de vídeo.

Ara mateix, ¿PQ?¿PQ? s’està coent a la torradora del DVD. A la tarda vaig a Barcelona a entregar-la a la organització del festival i aquesta nit la mirem amb la família.

I ben aviat, quan trobi un lloc adequat, la veurem amb tothom que ho desitgi!

Aquesta vegada no tinc foto, nomes imaginat la meva alegria. 3 anys de feina!

Gràcies, moltes gràcies a tothom!

I per fi, el pòster de PQ?PQ?

Les darreres setmanes han estat atrafegades, doncs la presentació de la peli requereix no només dvd, sinó també dossier de premsa, tràiler i una imatge gràfica, és a dir, un pòster representatiu del nus de la història.

I què és representatiu de PQ?PQ? Doncs mira, agafem un Quixot urbà, uns molinets, una càmera de vídeo i un micro i la Torre Millenium de fons, amanit tot plegat amb una expressió d’acció desesperada, i tindrem el que vam estar buscant amb la Iolanda Pujol fa uns dies enrere des del cim del Parc Catalunya.

Si a tot això hi sumem un mestre com el Werens, aquí tenim el pòster. Que guapo ha quedat!

Gràcies Iolanda, gràcies Werens.

Llevantada? No! Era jo!

Com deia a la darrera entrada, la peli inclou una escena musical cantada pel mateix l’Anselmo. La imatge la vam gravar ja fa dies amb el Kanyi, però la veu la vam enregistrar la setmana passada. Exactament el temps que porta plovent..

Bromes apart, la veu calia gravar-la en condicions d’estudi, i tot i que reconec que no he cantat mai, volia enfrontar-me al repte.

Tot una nova experiència que va tenir lloc gràcies a l’excel•lent composició del Noel i al bon fer del Carles Santiesteban, amb qui vam passar plegats més de 5 hores per fer-ho possible.

Hauria preferit una foto de la impressionant taula de mescles amb el Noel i el Carles, però aquesta vegada la que tinc és la que em van robar a la peixera.

Moltíssimes gràcies.

Serà possible acabar per Tots Sants?

La producció de PQ?PQ? ha estat més llarga que un embaràs d’elefant, però tot té un final. Recentment, vull dir fa uns dies, quan vaig començar a redactar aquesta entrada, vaig estar consultant dates de festivals i la sorpresa arribava amb un de Barcelona, amb data final d’entrega a 2 de Novembre, que sembla fet a mida per a un projecte tant artesanal com aquest, així que m’he marcat l’objectiu d’assolir aquesta data.

Tots Sants, per altre part, no deixa de semblar-me una data la mar d’adequada, donada la quantitat de gent que hi ha participat i la seva santa paciència, i per descontat, la meva.

Si tot va bé, i al festival m’accepten la pel•lícula, estrenem a mitjans de Desembre a Barcelona, i si no, igualment ja puc anar buscant algun lloc a Sabadell per fer-ne alguns passis, per que PQ?PQ? està a punt d’acabar.

Aquesta catifa vermella..

I tanquem, al Principal

Mira que és una escena cabdal i marca un dels punts àlgids a la peli, però vaig tant de cul i la connexió a internet em dóna tant pel sac que no ho havia pogut comunicar.

La setmana passada vam aconseguir gravar aquesta èpica escena en les seves dues parts corals, doncs és cantada. Si, si! L’Anselmo canta i tot!

Primer va ser dimarts al vespre, als jardinets de Gràcia, i dijous al matí, al Teatre Principal de Sabadell, que ens van brindar la seva col•laboració.

Un luxe d’escena i d’escenaris i amb la col.laboració del Kanyi a la càmera, que a més, tanca, per fi, el rodatge de ¿PQ?¿PQ?

¿? Que si! Que el rodatge ha acabat! L’estrena s’acosta!

Gràcies Kanyi!

Sessions de doblatge

Una altre cosa que calia fer abans de donar-li el vist-i-plau a la peli, és doblar alguns petits trossos de diàleg, com l’antològic “la madre que lo parió” que deixa anar la Sandra quan s’entera que a l’Anselmo l’han fet fora de la feina, ( que havia quedat un xic fluix ) o la conversa que tenen tot anant i sortint del restaurant que visiten pel casori, o alguna pífia que calia dissimular.

Una nova experiència que ha fet que ens trobéssim algunes estones amb la Cristina i la Neus, tant a casa meva com al riu Ripoll, ( per fi m’he emportat la Cristina a l’hort.. ja! ) i que ha estat tot un èxit, doncs passa perfectament desapercebut.

Gràcies Cristina, gràcies Neus!

Sessions de treball amb Noel Nicolau

Les dates apreten, i les darreres setmanes, s’han intensificat els contactes i les trobades amb els músics que participen a PQ?PQ?, com el Noel Nicolau.

Compositor establert a Barcelona que ha treballat per a cinema ja en diverses ocasions, va acceptar el repte de crear el tema musical de més pes a tota la producció, i ara, aquella tonada mongola que no hi va haver manera de concretar, és “Por qué he perdido tu amor”, amb violins, trompes i tota una orquestra sorgida de la seva creació, i amb una lletra que jo mateix he escrit per a l’escena i que hem de rodar properament.

Aquesta escena, marcarà sense dubte, un punt i a part a la peli.

Gràcies Noel.

¡MIAU! El curt de l’estiu

Com deia, l’estiu ha donat per força coses, però també calia entretenir-se i passar el rato amb els amics, així que amb la colla de Sant Llorenç hem acabat rodant ¡MIAU! Un divertiment estiuenc de 10 minuts que vam estrenar per la festa major en horari de màxima audiència i que ha esdevingut el fenòmen de l’estiu.

L’estem venent a Ca l’Emilia i al Tot Dolç a 3 euros i encara n’estic fent còpies..

No et perdis la versió online! Diversió assegurada. Ja! Ja!!

Visca els Arreplegats Production! ;-)

Muntatge a Sant Llorenç

Bon Setembre a tothom! L’estiu ha estat profitós i apart de banyar-me, prendre el sol, anar en bicicleta i sortir una mica de nits, en torno amb un salt significatiu en la qualitat i el format, que passa a ser HDV de 1280x960 i amb més de 60 minuts ja muntats. La durada final estimada és de 90/100.

D’entre les escenes darrerament muntades, encara em posa la pell de gallina la de les monges, que gràcies a la banda sonora i tot i que PQ?PQ? no és una peli d’acció, ha agafat un ritme trepidant digne de la nissaga dels “Bourne”, que es el que jo cercava. Així que incomplint, en part, la regla de no posar escenes muntades, en penjo un trosset perquè aneu fent un tast.

Saps? PQ?PQ? potser quedarà bé i tot!! ;-)

P.D. La foto correspon a, ejem.. l’estudi de muntatge a Sant Llorenç, bé, si, també és el garatge.

Gràcies Kevin.

I ja només queda una escena!

Doncs si! El que semblava impossible està a punt d’arribar! I això és perquè divendres vam fer bona feina i vam enllestir tot el que quedava pendent: la mini escena del carter i la introducció del personatge de la veïna.

Les darreres setmanes han anat dedicades a resoldre les escenes pendents a casa meva i a avançar la banda sonora, que no és poc. En el moment d’escriure aquestes ratlles em reconforta saber que hi ha tres persones posant el seu grà de sorra musical desde Formentera, Barcelona i San Sebastián i de les que parlaré més endavant.

Ara les vistes ja estàn posades en gaudir de l’estiu i aprofitar el temps també per anar arrodonint el muntatge.

I de cara a Setembre.. acabem el rodatge!!

Gràcies Quim, Pepita i Jordi. I bones vacances a tothom!

I més col•laboradors: Centre Namaskar

I ja posats a esmentar col•laboradors, no em podia deixar el Centre Namaskar, a qui fa dies que volia dedicar una entrada.

Aquest centre de Ioga, no és que surti a la peli de forma directa, però si que és el centre on aquest pobre director de cinema va a destensar cos i ànima quan les contractures i els nervis demanen atenció urgent. O fins i tot quan vull assajar amb la veu sense risc de que els veïns em llancin una galleda d’aigua.

Un centre amb Angel, el López, que és un gran professional, terapeuta i amic i que recomano obertament, de totes, totes.

www.centrenamaskar.com

Gràcies Angel!

Master class de veu amb Thomas Clements

Tant per escenografia, com per vestuari i intensitat, serà probablement una de les escenes més exigents i boniques de tot el rodatge. Em refereixo a una escena musical ( “la” escena musical, m’atreviria a dir ) en la que l’Anselmo s’esplaia qual Plácido Domingo fent de Romeo sense Julieta.

El tema és que jo no he cantat mai, però m’agradaria fer-ho i encara més si la raó és acabar de completar una aventura com aquesta, en la que ja han caigut unes quantes barreres i alguna muralla. Així que si l’escena la veig cantada, doncs l’haig de cantar, i ho faré tant bé com sigui possible.

Per aquesta raó ahir vam estar preparant aquesta actuació amb en Thomas Clements, gran amic i persona, i especialista en cant difònic, que em va ajudar a destensar el coll, a respirar millor i, sorprenentment, a pujar alguns semitons!

Moltíssimes gràcies Thomas!!

P.D. Thomas Clements és un especialista de renom internacional que viu a Barcelona:

www.thomasclements.es

A la casa de "Pa negre"

Una passejada turística m'ha portat avui a visitar el Puig de la Balma, construcció entre Mura i Rocafort que data del 1200 i més coneguda recentment perquè apareix a la goyitzada "Pa Negre".

La veritat és que m'ha fet il.lusió visitar el seu interior i, a més, he aprofitat per fer unes petites preses per al principi de la peli.

Un dia d'esbarjo molt agradable.

Anselmo recupera Sandra

Ja he dit alguna vegada que no m’agrada repetir escenes, però quan ho faig és per treure’n quelcom millor i afortunadament, això s’està complint amb escreixos.

Festiu a Sabadell, tot el local d’Anna Ferrer per a nosaltres, una Cristina radiant com sempre, amb la Marta Solà com a recepcionista, l’Enric també al peu del canó i les mans expertes del Jordi Masllovet a la càmera. Nomes faltava que l’Anselmo es declarés amb certa naturalitat, i crec que ho vaig aconseguir, o al menys això em van dir.. ja!

No ho negaré. L’escena és la típica “chico recupera chica”, però la història no acaba aqui..

Estic molt content. I queda molt poquet. Estic doblement content. :-))

Gràcies Cris, Marta, Enric, Jordi i Miquel.

Marc Montal contra la frase maleïda

Aquesta escena ja l’havia enregistrat, però una reordenació a la part final del guió feia aconsellable repetir-la, per acabar de lligar millor tot els caps de la història.

Així doncs, aprofitant l’amistat amb la Marina, que té un excel•lent local de copes, i amb el Marc, que està començant carrera com a monologuista, el passat 1 de maig ens vam trobar a Nexes, lloc on representa que l’Anselmo queda amb el seu col•lega Flipper, i expert vídeo editor, perquè l’aconselli sobre el documental.

El resultat és una escena súper creïble amb un excel•lent treball del Marc i amb la Blanca com a figurant.

Gràcies Marc, Blanca i Marina.

Ah! I no et perdis el vídeo de les tomes falses amb la seva lluita contra la frase maleïda.. Ja! Ja!!

Canes i més canes..

L’aparença Ansèlmica em porta de corcoll. El tema del pes està més o menys controlat, però en canvi el cabell és tota una altre història. El cabell va al seu puto rotllo.

És el que té gravar escenes amb continuïtat d’any en any, com les que vam fer a casa meva fa quinze dies i que una vegada passades a l’ordinador posaven de manifest unes traces blanques a ambdós costats del meu front. Unes canes més que considerables apareixien sobtadament.

L’endemà mateix, me’n vaig anar a una acadèmia de perruqueria i, per primera vegada a la vida, m’he hagut de fer un bany de color per tapar-les.

Afortunadament, ja queda molt poc. Gràcies Enric. Gràcies Henry.. Colomer!

Entrevista a la rata - sàvia

Com que les entrevistes en les que no es veu l’Anselmo són atemporals, segueixo fent-ne de tant en tant, quan em sembla que el personatge pot aportar alguna cosa a la història.

És el cas de “la rata – sàvia”, un estereotip de persona perduda en els llibres d’auto ajuda, amb el cap ple de teories sobre el mon i l’existència humana i ben poca experiència sobre el terreny.

Una entrevista que vam fer, mano a mano, amb la Laura Chacón el mes passat, i que encara no havia afegit..

Ja, ja.. Quin fart de riure!

Gràcies Laura.

Anselmo Bond

Suposo que costa imaginar en quina situació podria donar-se una foto com la que acompanya aquesta entrada, però la veritat és que sortir a les portades de les revistes s’ha convertit en un símbol d’èxit.

Això és precisament el que vol reflectir la imatge i d’això és precisament del que ens n’enfotem cap al final de la peli, amb unes quantes aparicions d’Anselmo als mitjans.

Una foto que vam fer a l’estudi del Foto Club de Badia el passat dimecres amb la col•laboració de tres excel•lents fotògrafes i la presencia estel•lar de la Carme i la Mònica.

Com sempre, aquí nomes penjo un bocinet. La portada en si la reservo per la peli.

Gràcies a totes!

I la peli, queeeeeè?

Aquesta és la pregunta que em bombardeja els timpans, d’un temps ençà, doncs és la que tothom em fa, quan em troben pel carrer, a un sopar, a la cua del forn..

Suposo que la pregunta en si és ben normal, donades les característiques del projecte, però em treu de polleguera aquest tò de “que no acabaràs maaaaaaai?” que detecto de tant en tant, i suposo també, que em treu de polleguera perquè no ho sé ni jo mateix, quan l’acabaré.

Fins fa poc, veia factible estrenar pel Març i despres Maig, però ja havia decidit no estressar-me. Ara ja penso directament en Octubre..

Pre muntatge a Copons

Acabat el contracte amb el ‘Cervantes’ ( veure entrada del 27 de Juliol ) que ha fet que en els darrers mesos no pogués dedicar tot el temps que hauria desitjat a la peli, vaig decidir allunyar-me uns dies de Sabadell per centrar-m’hi absolutament i fer-me ja una idea clara del que tinc i el que em falta.

Cercava un racó tranquil a un lloc ben petit i un amic em va guiar cap a Copons, a prop d’Igualada. Allà la Glòria hi té una casa antiga de 4 plantes acondicionada per a allotjar grups de gent i fer-hi tallers de ioga, tai-chi, estades..

En fi, un encert total i un luxe de companyia. M’hi hauria quedat una setmana més.

Gràcies Glòria pel teu espai8uit, tant plè de caliu.

Millonaris? Doncs no..

Tot i que ja ho vaig comunicar en el seu moment, m’agrada que tot vagi quedant reflexat en el Blog, així que dedico aquesta petita entrada a recordar que la Loteria del ‘Marrec’ no ens ha tocat.

Ja veus, avui dia, ni somiar un número garanteix que et toqui, però em queda la gratitud cap a tothom que hi va voler participar, i que fins i tot van venir expressament a casa just el dia abans del sorteig.

Prometo un bocí d’alfombra vermella a cadascú de vosaltres.

Er Niño der Kin

Fa dos anys, la loteria de Nadal no ens va fer fortuna i així vaig haver de tirar endavant la pel•lícula sense més mitjans que la paciència i la bona voluntat de tothom, cosa de la que en absolut me’n penedeixo doncs ha estat tota una experiència.

Ara que el projecte és proper al seu fi, em va tornar la idea de fer loteria i temptar la sort, a veure si a més de bon rotllo i una bonica història, podem repartir algun caleró a totes les persones que han participat.

En aquestes cavilacions em trobava una nit de fa 3 setmanes, quan de cop una xifra em va venir al cap: 25.783. Vaig apuntar el numero i l’endemà el vaig buscar a internet i ara ja el tinc reservat, aixi que tornem a jugar a la loteria, però aquesta vegada a la del Niño.

Er Niño del Kin, que el 2011 ja segur que veu la llum ..

;-)

I seguim amb la banda sonora..

La col•laboració amb l’Aleix Creus va ser tant gratificant a l’hora d’enregistrar “Porqué giran los molinos”, que vaig pensar a tornar a demanar-li un cop de mà amb el tema que obre la pel•lícula. Un tema instrumental que he composat jo mateix a la guitarra, però que m’atreia sentir-lo amb la sonoritat d’un piano.

Quan el vaig trucar fa quinze dies, el vaig trobar acomiadant-se de la platja en el seu darrer dia a Formentera, i em va semblar tant especial el moment que no li vaig voler dir res.

Avui però, aterrat ja de nou a Sabadell i aclimatant-se altre vegada al totxo, ens em trobat per començar a posar fil a l’agulla. Un divertit treball que inclou aprendre el llenguatge dels musics:

- Dinga, dinga, dung? Doncs?
- No, no, Dinga, dinga, da-dung!
- Ah! da-duung! vale.

Dunga, dunga, Aleix.

Canvi d’habitació!

No es que vulgui omplir ara aquest blog d’anodines tasques quotidianes, detallant quan faig el canvi d’armari, espolso les catifes o em rento les dents, però com podràs imaginar, el millor plató per a filmar les escenes casolanes de l’Anselmo és la meva pròpia casa i una part també important en la història era l’habitació.

Una habitació que vaig decidir capgirar i omplir de prestatges i llibres per així millor representar els mals de cap i les ànsies de respostes i coneixement del nostre personatge i amb la que he hagut de conviure mentre no s’haguessin completat totes les escenes. Tot plegat, poc més de 2 anys, amb un breu parèntesi l’any passat, quan vam enregistrar el final.

El canvi d’habitació és important perquè tanca un cercle, i en van quedant pocs.. Reconec que els llibres han estat una ajuda en les llargues nits d’insomni, però quines ganes tenia ja de treure-me’ls del damunt..

Gràcies.. er... cercle? llibres? Uix! Aquesta vegada no sé a qui donar les gràcies, així que les dono a tothom, sinó no hauria tancat res de res..

Arribada a la Torre Millenium

Com ja he dit anteriorment, el carrerón de l’Anselmo acaba a la Torre Millenium; però no et pensis que el pobre es creua tot el Vallès, sinó que a la pel•lícula m’he permès col•locar aquest edifici a Barna. Capritxets que tenim els directors..

El permís per a fer-ho estava concedit des de feia mesos gràcies a la intermediació de finques Bourgeois, però faltava posar-hi data, mantenir el ràcord de cabell, la bicicleta i que algú fes de càmera i tot això va quadrar meravellosament per a dissabte al matí.

L’Anselmo salta de la bici, puja els graons, la deixa a davant de l’entrada, creua la porta de vidre i espera neguitós un ascensor, que com sempre, tarda massa. That’s it. Però per acabar de copsar el frenesí de l’escena ho vam fer unes 12 vegades, des de diversos angles i sota l’astorada mirada del conserge. “Vaya palizón, eh!” em va dir..

Després va venir un autèntic regal, doncs ens va acompanyar al terrat de l’edifici, més amunt de la planta 23, i vam sortir a fumar, com la Marisa Paredes i la Candela Peña a la peli d'Agustí Villaronga "Després de la pluja". Les vistes són impressionants, tal i com podràs comprovar a un dels vídeos de la dreta.

Com sempre, no puc deixar d’agrair a l’Enric que vingués a filmar tot i l’encostipat i la son, les gestions de la Isabel de finques Bourgeois i també al conserge, Juan, la seva col.laboració.

Anselmo puja esperitat la Rambla Catalunya

L’escena de les monges va ser una de les primeres que varem gravar ara fa 2 anys a la feina de la Cristina, amb la Sole, Salut, Rita, Víctors, Kanyi, Neus.. L’Anselmo intenta evitar un desastre a la feina degut a un vídeo equivocat, però arriba tard i és acomiadat.

Va quedar pendent d’enregistrar però, la frenètica carrera que el nostre personatge empeny en bicicleta per tal d’evitar-ho, i això vam aconseguir, per fi, el darrer divendres.

Acompanyat per dos companys de feina, el Dani i l’Oscar, i amb una bicicleta vermella i una safata com a complements, ens vam desplaçar a BCN amb l’ intenció de plasmar una escena ben trepidant a la Rambla Catalunya, i saps que? Crec que ho vam aconseguir.

En aquesta escena l’Anselmo esquiva transit, multituds, salta voreres, derrapa i quasi atropella un cambrer que no estava prou a l’aguait ( el Daniel ), ja! Ja! Però sobretot, corre, pedala i pateix.

Una adrenalítica escena i matí en el que no ens vam estar d’entorpir el transit tant com va fer falta ni de filmar des del cotxe amb el capó de darrere obert per tal d’obtenir les imatges que necessitàvem. I afortunadament, aquesta vegada no va aparèixer cap urbano, doncs malgrat tenir permís, jo no les tenia totes. Uf!

El meu més que sincer agraïment al Daniel i a l’Oscar, a tot el personal del Bar Rovica que ens van deixar gravar l’escena del cambrer i encara ens van donar participacions de Loteria, i també al Toni Sitjas i la Marina per deixar-me tant amablement la bicicleta vermella i la safata respectivament.

Uf! Uf i Uf! Quin fart de pedalar! No et perdis una de les tomes que he penjat a la secció de vídeos de la dreta.

Que guay és quan tot surt rodó!

El nudo Gordiano i les tisores de l’Adela

Mira que portava setmanes fet un embolic amb les tomes de cabell llarg i les de cabell curt i posposant unes pendent de les altres. Amb el Martí no trobàvem el dia per enllestir la darrera i última sessió a Cèl•lula i també començava a urgir l’escena de la bicicleta a BCN i l’arribada a la Torre Millenium..

Afortunadament, la data de 5 de Novembre va aparèixer com a definitiva, i ja una setmana abans me’n vaig anar corrents a l’Anna Ferrer a desfer-me de les grenyes.

Puc jurar que després de més d’un any de no trepitjar una perruqueria, va ser un autèntic plaer posar-me a les mans de l’Adela i veure com segava els cabells que m’havien nuat les darreres setmanes.

El que vam fer després ve a continuació, però no me n’he pogut estar de dedicar-li una entrada.

Gràcies Adela. Gràcies Martí.

La Banda sonora de PQ?PQ?

Cal esmentar que estrenem secció al blog, dedicada a la Banda Sonora de PQ?PQ? Un apartat del que estic particularment satisfet, i que espero que vagi creixent a mesura que confirmi el permís d’altres autors.

Lo bo que té tirar-se 2 anys fent una pel•lícula és que et dóna molt de marge per a que es donin les casualitats, doncs és així com han arribat la majoria d’elles:

“Do-do” d’en Quim Aguasca, és molt còmica, i em va venir amb un cd que em va deixar la Marta Andreu. Quan em vaig veure amb ell, jo no m’atrevia a dir-li que em sonava a Pantera Rosa i atribuïa el seu nom a les notes musicals ( Re-re, mi.mi.. ), però resulta que és el nom el de l’ajudant de l’inspector Clouseau..

La dramàtica “El mar es va gronxant” de la Marta Solà me la va deixar ella mateixa. Encara ara em posa la pell de gallina cada vegada que la sento.

“4 seasons” la vaig trobar escoltant el myspace del meu veí, el Raúl.

“Por qué giran los molinos” la vaig fer jo mateix, però li vaig demanar a l’Aleix Creus que la interpretes.

La darrera incorporació, apart de “Keep trying” d’en Roberto, ha estat “Tú eres mi Angel” de Un ruido llamado Angel, nom artístic d’en José Maria, amic d’un company de feina.

I ara mateix, segueixo a l’espera dels dos temes del cantant mongol, en Javhklan, amb qui per fi he aconseguit contactar..

I també segueixo cercant més temes ambientals i complementaris, així que si saps d’ algú que toca i composa, digues-m’ho!

Gràcies!

Una de cal i una de sorra..

Setembre ha passat sense haver pogut completar les darreres preses de cabell llarg que hi havia pendents, excepte el petit recorregut urbà amb el 2CV que fa l’Anselmo de tornada del mecànic. Això era el diumenge 26, el mateix dia que vam descobrir que el meu pare no despertava i vam haver de córrer cap al Taulí.

Afortunadament, d’això ja fa quinze dies i ara ja es troba molt recuperat, però afegeix neguit a un projecte prou llarg i complex que tinc ganes d’enllestir.

La bona notícia és que durant aquest darrer mes, les tasques de muntatge han avançat a bon ritme i ara ja tinc al sac tres de les escenes més complexes: la del psicòleg ( Enric Arqués ), el pidolaire ( Joan Carles Cusidó ) i la de l’inversor ( Francesc Garcia ), amb un resultat que no puc deixar de qualificar d’extraordinari.

I sabeu una cosa? Acabar ja no em posa neguitós. Falta tant poquet que no val la pena. El compte enrere per l’estrena ha començat.

Gràcies Dani, Àngel i Juan.

Arrenca Setembre amb més col.laboracions

Què pinta un sevillano amb veu i manetes de Knopfler a PQ?PQ? Algú no s'ho imagina? Doncs està clar, posar el seu granet de sorra a la banda sonora!!

Portava un temps preguntant-me quin tema musical escollir per als crèdits, en unes condicions adequades ( gratuït ), i l'altre dia algú a yutoube em va recomanar un grup anomenat paid in kind, de Sevilla, liderat per Roberto Sánchez i amb clares influències Knoplerianes. ( no cal dir que sempre he estat fan declarat de l'autor de Sultans of Swing ).

Total, que l'album es pot descarregar des de la web, me'l vaig estar escoltant i em va agradar de cap a peus, sense desperdici. Especialment el darrer tema "Keep trying", un tema instrumental, amb aire de "western" i aroma a narració.

Em vaig posar en contacte amb el Roberto explicant-li tot l'assumpte i avui mateix ja hem parlat per telèfon i ja puc dir que tinc música per als crèdits!!

Visca paidinkind i el Roberto! I que xulos quedaràn els crèdits!

Cervantes, un ajut inesperat..

No ho vaig voler fer públic al blog fins que vaig signar contracte, i encara després, amb la nova feina i altres coses, he anat curt de temps per penjar aquesta nota, amb la que tancaré temporada fins Setembre.

El que no he amagat mai, però, eren les penoses dificultats econòmiques per les quals he estat travessant, degut a la crisi, a la manca de feina en general i al meu particular encaparrament en aquest projecte, salvades amb l’ajut de la família i algun que altre premi de fotografia, de tant en tant.

El fet és que em convenia una feina, i com caiguda del cel, m’ha arribat la que estava desitjant, doncs ara em paguen per enregistrar i editar muntatges audiovisuals.

I Cervantes que té a veure? Et preguntaràs.

Bé.. de fet jo tampoc no m’he n’havia adonat fins ahir.. Òbviament no em refereixo a la persona que va ser Miguel de Cervantes Saavedra, sinó al lloc on treballo, que porta el seu nom: “Edifici Cervantes”, al carrer de Cervantes, de Sabadell.

Una casualitat més, si vols, relacionada amb aquesta història, però una casualitat força curiosa, al meu entendre.. I no t’ho perdis. A finals de Setembre ens traslladem. Saps a on?

A la fàbrica Molins.

Ah! Mon coeur.. la mà del destí. Bones vacances.

Una entrevista amb molta ploma..

Gais i lesbianes pertanyen al món tal com tothom, així que quan una amiga de Barberà em va facilitar el contacte amb el Toni, de nom artístic “la Joti” i futur candidat a Gran Hermano, vaig pensar que incloure una entrevista amb un toc Almodovarià a PQ?PQ? s’esqueia tant perfectament com totes les altres, doncs cada una d’elles conté un bocí de realitat:

“Qué monada.. Con la crisis que hay, y éste haciendo una peli de molinillos!!”

Ja! Ja!! Una tarda de diumenge ben agradable, gràcies al Toni, al Dani, al seu company i a la Montse, clar.

Un Quixot cavalca les prades del Vallès..

És, de llarg, l’escena més surrealista de tota la peli.. L’Anselmo s’adorm a l’ordinador, i tot somiant es converteix en el Quixot.. de la Informació.

Una revisió del clàssic de Cervantes, adaptada a l’era del metacrilat i del multimèdia i acompanyada amb una bella tonada mongola i lletra en Esperanto. I el millor de tot és que té sentit, al menys per a mi.

Menció especial, també, a un luxe de disfressa que es va començar a gestar l’any passat amb l’ajuda de la Maria Carme i la Dolors i que vaig d’haver d’acabar apressadament quan el Kanyi em va dir que podia venir a enregistrar-la el passat diumenge 11. Luxe al quadrat.

L’escena es va rodar al Parc dels Colors de Mollet i també a Gallecs, davant la discreta mirada d’uns quants veïns i la del Toni Garrido, que ens va acompanyar en la logística.

Gràcies!!

Anselmo a la feina II

Divendres 2, aproximadament un any després d’haver-hi anat a rodar per primera vegada, vam tornar a Cèl.lula, per fer la darrera tanda de tomes pendents.

El motiu de fer-ho tant de temps després és el maleït cabell de l’Anselmo, que en unes escenes és més llarg que en d’altres, i que em fa anar de corcoll per qüestions de racord.

Així doncs, com que el cabell no el puc fer créixer màgicament, el que faig és intentar programar les escenes ( sic ) per anar-lo tallant mica en mica, d’aquí que les de cabell curt les he deixat per al final de la temporada.

Aquesta vegada només érem la Neus Fígols, jo, i Sant Martí, que ens cedeix l’estudi i molta de la seva paciència, i que també va fer de càmera ocasional.

Senkiu, senkiu, senkiu...

Dios aprieta pero no ahoga..

Ix! Però aquesta vegada quasi em queden les marques al coll..

Amb els dies que fa que tenia pendent d’escriure, algú podria pensar que m’he tirat un mes sense càmera, i la veritat és que tot i tenir Sant Joan pel mig, la vaig tenir a arreglada per al dijous 1 de Juliol.

Va anar justet, però la mateixa tarda tot estava a punt per fer les segones tomes amb el preciós 2CV del Pedro, tant al garatge de la Citröen de la Carretera de Prats, com a Magerauto, un taller amb l’aparença més com la que jo buscava, i que tant amablement ens va deixar el seu propietari.

I de camí entre un taller i l’altre, vam aprofitar per fer unes tomes amb l’Anselmo al volant d’aquest cotxe extraordinari..

Gràcies Pedro, Helena, a la Citröen i al Gerard de Magerauto.

KK! Kamera Kaput!

Merda! Merda! I més Merda!!

Ahir vam anar a gravar a la UAB amb l’Helena i, de cop, els menús de la càmara van deixar de funcionar.

Vaig poder enregistrar el què volia però sense fer cap ajustament, així que a la tarda ja la vaig portar al servei tècnic. Espero que no tardin gaire i que la clatellada no sigui gaire gran.

Mentrestant, “Show must go on”. Si algú té, o coneix d’algú que tingui una camera HDV que permeti connectors de so XLR i ajustaments “cineframe” em farà un gran favor..

Teikitisi, que diuen els japos que saben anglès.. Brrr!!

Chajo, el mecànic de confiança

En la idea original del guió, que l’Anselmo tingués el cotxe “en el taller” el dia que havia d’anar a una festa amb la Sandra, era més aviat per posar chispes a una relació que no flueix, que no pas una altre cosa, però una veueta em va dir que podia convertir aquest cotxe en quelcom més especial dins la història.

El cotxe de l’Anselmo havia de ser tant particular com ell mateix, així que vaig estar buscant un 2CV model Charleston, que com que no sortia, després va passar a ser un Wolkswagen Escarbat i que finalment semblava que hauria de ser un Seat 600, fins que vaig quedar amb el Chajo.

El Chajo és amb qui jo pensava per al paper de mecànic. Ha fet algun curtmetratge, li agrada deixar-se anar amb l’harmònica i posar-se en altres pells, i també és amic del Josep Pont del garatge Condal de Sabadell, i un dels seus mecànics, el Pedro, té un 2CV en perfecte estat. Les cadenes de casualitats, de vegades, son així.

Però tornant a la història, lo millor d’aquest cotxe tant especial, és que em permet mostrar els lligams que tenim les persones amb les coses, i la importància de saber triar entre molinets inertes i molinets amb cor.

El meu agraïment més sincer al Pedro, al Chajo, al Josep Pont, i a l’Helena, per la seva col•laboració en les escenes que vam poder gravar dijous passat.

Pepita, la veïna de l’Anselmo

Tinc una veïna de certa edat que és tot un caràcter, però amb qui tinc una excel•lent relació que d’altres no s’expliquen, ni de vegades jo tampoc.

Ella em va inspirar el personatge de la Pepita, que juntament amb el “biólogo” i els joves de dalt conformen l’univers quotidià de l’Anselmo.

La Pepita, a la peli, és la veu de l’experiència. Es troben amb l’Anselmo a l’escala i xerren de les coses mundanes que normalment xerrem amb els veïns, però la Pepita té bon cor i ensuma molt del que li passa al nostre personatge. Vídua d’un enginyer de molins, cap al final de la història, el fa passar a casa seva i li dóna una bona lliçó..

Històries apart, poder comptar amb tota una professional com la Pepita Alguersuari per a fer aquest personatge, que ha treballat en cinema, teatre i televisió, és tot un luxe i un enorme plaer.

Gràcies Pepita, Pere, Helena i al meu Pare, que es va quedar tancat a l’habitació amb el gos per no molestar.

Ah! Això va ser dijous passat!

Gràcies Flipper!

Seguint amb les escenes de cap al final, l’Anselmo visita l’amic Flipper per ensenyar-li una renovada visió del documental..

- Osti! Yo tambien salgo? – diu el Flipper..
- Claro!

Una curta escena a la que també calia trobar el qui, el quan i l’on.. i que es va fer dimecres passat a Control Multimedia.

Gràcies Centelles! Gràcies Martinoy!

“Anselmo busca inversor”

Per primera vegada, vaig amb una setmana de retard al blog, tinc 3 escenes a comentar i estic la mar de content d’anar tant endarrerit!

Aquesta escena de cap al final que vam fer dilluns passat, requeria un despatx lúgubre, fosc i tenebrós, i també ple de fum de puro com el que suposadament fumen les fastigoses alimanyes que viuen de deixar diners a interessos abusius.

El que no em podia imaginar és que aquest espai amb taula de roure i caixa de caudals ( el telèfon, la làmpara i el cendrer els hi vam afegir ) seria el mateix despatx del Josep Lluis, gran amic i persona i que veureu com a importador a la peli.

El nostre heroi hi acudeix com a últim recurs per finançar el seu documental, però la resposta de l’inversor és un : “sus garantias son insuficientes”.. Afirmació que l’Anselmo contesta tot deixant-li el dvd amb un “le conviene ver el final”..

En fi, no puc explicar més..

Excel•lent escena aconseguida gràcies a la paciència i bon fer del Francesc en el seu paper d’inversor i al Josep Lluis, que em va deixar capgirar i fumar el seu despatx i encara a sobre ens va ajudar.

“Sufre, Mamón”

El títol de l’entrada no te tant a veure amb l’escena en si, sinó amb el que ha costat fer-la..

El paper de pidolaire el tenia adjudicat el Joan Carles des de fa potser un any, però no va començar a tenir prioritat fins fa unes setmanes, quan em vaig adonar que sent una escena de nit i al carrer, amb l’horari d’estiu, cada cop l’hauríem de fer més i més tard.

Per a més INRI, el Joan Carles només té els dijous disponibles, però ara que està a punt d’estrenar el musical “Avenue Q”, ni això, així que em va haver de fer un forat “in extremis”, sota la pena d’esgotar el permís de l’Ajuntament que vaig sol•licitar per a 3 dijous consecutius i que evidentment després ningú no ens va demanar.

Però sobretot, sobretot, no havia de ploure.. Va ser just muntar la paradeta a un dels bancs de l’Avinguda Estrasburg i caure les primeres gotes.. Quasi em salten les llàgrimes.

Afortunadament, després d’un petit recés, i com si la pluja s’hagués conformat amb nomes l’ensurt, les gotes van deixar de caure i fins i tot el terra es va assecar.. El Pere va poder agafar la càmara, el Joan Carles va tornar al seu banc a menjar-se les llenties i l’Anselmo li va poder preguntar perquè viu al carrer..

I a mi em van tornar la noia de la cançó. La mateixa tonada que ens permet seguir avançant passet a passet i que fa que cada vegada falti menys per acabar.

Gràcies Joan Carles, gràcies Pere, gràcies Pluja.